Penyora

Aquest és un petit conte d'adéu, com obrir un calaix i trobar una penyora oblidada. Conte entortolligat i oblidat a les entranyes, que desperta d'una revolada en fiblar-te la memòria amb la imatge dels protagonistes.

Tu n'ets un, i l'altre abandonà el camí fa un temps, curt? Llarg? L'ànima i la melangia no són les busques més precises. I ara tot s'esgrafia a l'altre costat de la penyora.

Tanmateix aquí parlaríem d'un calaix immens. On hi càpiga tota una mar a trenc de sorra, platja calma i silent, amb un camí intermitent, bastit de petjades.

Dues persones, una nena i un home passegen a trenc de mort rivetejada. Enrere, petjades petites i de més grans creen les instantànies de la solitud i el capvespre.

No hi podem tornar enrere. I aleshores, no podem ser precisos en la tarda minvant, ni en l'escalfor de les mans. Ni els mots ni els silencis. Parlaríem de somriures nets, lleus. Senzills i veritables. Però això només ens ho diu la memòria de la Maria, asseguda en aquesta terrassa de bar de moda i casc antic, mentre es pren la seva copa d'herbes i es fuma aquests cigarros que tant li agraden després de dinar.

Potser podríem pensar com és de difícil d'imaginar un capvespre de tardor. En dubten ara, en aquest inici de tarda d'estiu, amb el sol espetegant contra les llambordes. Però els mots ens prenen, ens enlairen. Fets d'aire, bastits als laberints dels records, des de la respiració calma de la Maria, anem dibuixant dins nostre les postals precises.

Perdoneu els mots, aquesta feblesa en la veu. Però si et corprenen l'ànima, tot, dins teu, es fa mes lleu. Més espargit, si voleu dir. Així un paisatge oblidat contra els ulls, en un inici d'alba, mirall de capvespre.

Hauré passat unes quantes vegades per aquell revolt. Quasi sempre que surto d'hora de la feina i vull gaudir de la tornada a casa amb calma. Aleshores hi faig marrada i cerco aquest camí més llarg.

Però avui tot ha estat una mica estrany. He passat mala nit. Sempre em passa en aquesta data. El record de la mort del pare s'esmola i talla les boires de la memòria. És molt més senzill dibuixar la seva imatge del llit estant. Entengueu que senzill aquí és una paraula dura, esquerpa, de caiguda i cingle. De tombs al llit intentant no desvetllar la parella. I l'alba et pren amb presses, i tot ho fas a corre-cuita, fins el petó de comiat.

I vés per on que em trobo la carretera tallada. I vés que haig d'anar a la feina per aquest camí que sempre he fet de tornada, contra el neguit del dia.

I com canvien els paisatges segons el costat de la carretera que prenguis. De bon matí, des d'aquell revolt, es veu la platja. Com si encara fos la mateixa.

A partir d'aquí tot és com els dibuixos d'un nen a un vidre entelat. Les imatges antigues, les del meu record i les d'aquest matí es barregen. Com transparències.

He baixat del cotxe. M'he tret les sabates i he caminat fins la vora. Tot d'una me n'he adonat, de la calma perfecta de tot dins la solitud. Tot semblava acaronar-se, la mar a la sorra, aquesta als meus peus, el meu esguard, la mà captiva. I tot a la memòria.

He començat a caminar, com aquell dia. Cap a les roques. La tendresa d'home cansat que vessaven els seus mots tornaven a les meves oïdes. Tota una vida acomiadant-se. Com va conèixer la mare i la infantessa a l'illa. Com vaig néixer plena de plors i malalties. La seva veu caminava amb mi. N'olorava la seva loció d'afaitar. El mar fugia de la sorra.

M'he girat. No sé, recordo que aquell dia, en arribar a les roques, ell em va fer mitja volta per a mostrar-me les nostres petjades damunt la sorra, com la mar en destriava algunes amb la seva barcarola. Les llepava i engolia.

Així una vida, digué. Petja fort, que arrelin a la memòria els fets i no els oblidis dins la mar. Ell, que m'havia contat mil records, estimes, absències mentre caminava.

M'he girat. Volia veure les meves passes a la sorra. Certesa dels meus records. I us ho juro. Unes altres petjades havien tatuat la sorra al costat de la meva.

No era com el record, petjades d'home i de nena. Aquest matí totes eren d'adult. La mar semblava somriure. Vaig estirar la mà per a prendre la seva. I em van estrènyer l'ànima.

Suposo que el temps restà suspès una estona. La mar havia engolit, destriant-ne, sorra i petjades. El sol era molt alt.

He trucat a la feina i els he dit que no anava a treballar.T'he trucat a tu, i a vosaltres. La solitud començava a ferir-me.

Imatge de dona surant..(+18)

Ens veiem als magatzems ...

Havia rebut el missatge i ara era tots just davant el comerç. Es mira al vidre de l'aparador, el seu cos menut reflectit entre dues ofertes. S'ha vestit de blanc, malgrat la seva pell pàl·lida, som al final de l'estiu, i el poc color que ha agafat fa bonic el seu cos vestit de blanc. Samarreta sense tirants i uns pantalons transparents. Camisa vermella.

.....vine sense calces....

S'havia posat la brusa ans se sentia despullada sense roba interior. Bé, sense les calces. Sostenidors en duia, les seves mamelles ballarien massa sense. Es gira una mica i s'aixeca la camisa per a veure's el cul. La transparència de la tela diu molt alt que no duu res, ni tanga. La carn de les seves natges s'arrapen a la tela sobreeixint-hi, com si estigués tota humida. I sent l'escalfor del seu sexe com una punxada que li fa tancar les cames i entrar a corre-cuita per la porta automàtica.

...secció de cavallers....no triguis.

No sabia per a qui era aquest missatge, però l'havia rebut ella. Número ocult. La destinatària ben segur que estava esperant amb el mòbil a la mà que li arribés el sms. Però l'havia arribat a ella, quan era nua, acabada de sortir del bany, amb la roba per anar a la feina damunt el llit. Si hagués de fer un seguiment dels pensaments des que li arribà el missatge no en podria. Però obrí l'armari, es vestí, i sortí de casa. Tot massa ràpid, damunt el llit la roba la feina i unes calces arrugades a la tauleta de nit.

Secció de cavallers. Molt poca gent en aquella hora. Es passeja mirant adesiara tots els cantons, tots els homes, la roba penjada, preus i etiquetes. I el veu. Segur que és ell. Vora jaquetes d'esport, recolzat a un mirall. Sembla segur, però no fa més que mirar el mòbil que té a la mà. L'hora i el seu silenci. S'hi acosta, aixeca el cap i el mira als ulls. És maco, pensa. Xiuxiueja “sense calces” i somriu. Ell sembla dubtar, somriu també i empeny el mirall tot obrint una porta camuflada. S'hi escolen sense mirar si algú els veu.

La imatge d'una dona, surant a trenc d'aigua, vista des del fons per algú submergit en un conte de fades, la imatge d'una dona vestida de pal·lidesa, logotip d'una casa de roba interior d'home, una dona conte i desig saturant prestatgeries.

I al terra, una caixa gran de cartró, amb aquesta imatge. I és en aquesta caixa on ella es recolza, braços estirats i el rostre amagat entre les espatlles, cercant el batec anhelant del seu pit. Sent com li baixen els pantalons i se sap nua, l'espera li crema. Sap el desig d'ell. Escolta el fregar del seu sexe al seu cul, i escolta el seu neguit en posar-se el preservatiu.

La imatge d'una dona, surant. El seu penis la penetra i ella es belluga. Avant i enrere. S'hi acosta al cel que hi ha d'haver enllà de la dona. Tot sembla molt ràpid, però precís. El gemec ofegat d'ell en escórrer-se, i l'abandó d'ella quan la pren l'orgasme. S'hi ofega, sura al bell mig calm i atàvic del seu desig humit. Conte obscè, carn. Pell. Aigua i dona.

Ell ha marxat. És sola dins la petita cambra envoltada d'aquelles imatges. Somriu. Es corda els pantalons i surt. L'aire condicionat li alleugereix el cos. Quan surt del magatzem duu una bossa amb la imatge d'una dona surant a trenc d'aigua. Dins roba interior per al seu home. Ha de trucar a la feina amb alguna excusa, ara que hi pensa.

Tres-cents

Hi ha la mar. Íntima.

No pas la mar de les fotografies. Ni la mar feixuga i quotidiana de la feina i el vi, tacada de ports i malastrugances. Ni tan sols una mar constant, immensa, guanyadora de llunes, ignorant de platges i cingles.

Una mar delimitada i precisa. Bella i calma. 

Suposo que tanmateix tindrà nits tempestuoses de lluita contra el rocam. Nits d'absència, angoixes de pluges i vents. De solitud.

Però no pas quan jo hi sóc. Hi arribo. Una mar calma com una besada tendra. Tres-centes passes des del cotxe fins l'estimball. Un no-res. És cert que a vegades l'última passa és més curta, o més llarga. Però en arribar-hi dic en veu alta: tres-cents, i la mar em somriu, com si m'esperés. M'espera.

M'espera. La mort. Guarnida de sal i sons buits de mar. M'espera. Port natural, escullera fosca. M'espera. Rere albades violàcies tatuant la seva pell novella, pell amb que vestírem sa nuesa, nostra por.

Port. Hi ha la mar, cala natural d'aquest port. On partires, els meus ulls encara veuen el teu vol. Urna de sal, imitació de la mar, anhel de mare. Les teves cendres, ja sal, naveguen fins al nord. Quants cops vas parlar d'aquell nord. La teva ànima fila el camí del gel. Només són tres-centes passes.

És tant íntima aquesta petita mar, aquest inici de viatge. Buit de tot bagatge, sense memòries. Em desitja, des de sa puresa sent el seu desig. Ha de ser bell morir al teu port. Quin emmirallament d'anhels!

Aturo el cotxe en la solitud d'aquesta tardor. Baixo i m'hi recolzo un instant. Sent la besada, la sentor dels llavis. Només tres-centes passes....

CREMATORI (Concert d'Aranjuez)

Crematori

Belluga els peus aixecant amb les sabates pols del camí. Sense alçar gaire el cap s'acomiada dels últims...convidats? Participants? De les darreres persones que han vingut al darrer acte de la cerimònia. Diu que no, amb veu baixa i gronxant lleu els ulls a l'ajut que li ofereixen. - No em cal res, de veritat. Estic bé. No, marxeu tranquils.. mentre belluga els peus sense moure's del lloc. Fins arribar a la solitud que li crema des de dins.

Gira el cap i mira l'edifici modern qua acaba d'abandonar. Un passadís amb terra de fusta, vidre a la paret esquerra, amb lletres grans definint les seves propietats. A la dreta un jardí d'aquests que es fan ara de pedres i geometries. Es treu la jaqueta i camina fins al cotxe. Hi seu i l'engega. Treu un cd i el posa a l'aparell de ràdio a l'hora que fica l'aire condicionat. Fa calor, el display del cotxe indica 30 graus a fora. Tanca els ulls mentre comença a sonar.....

Primer moviment

Voldria anar enrere, als dies feliços que sempre es comenten en aquests casos. Però no pot. Dins seu hi ha una barreja de dolor i buit. Veu el seu rostre bell, que sempre el captivà, i el fereix com si es pogués arrencar trossets d'ànima. I tot d'una ella torna, malalta i suant al llit, sense ser ella. I és en aquesta imatge que pot recordar una mica, endinsar-se en les hores nocturnes d'hospital, amb la seva mà dins les seves i la morfina marcant un ritme precís de llum vermella i freda. En aquelles nits, ell podia mirar-la i anar enrere, a una festa d'aniversari, a un rostre il·lusionat dins una sala buida, fent-hi projectes a l'aire. A un bes mentre dormia, i a despertar-se amb el seu cos nu i calent a trenc de pell i matí.

En aquelles nits d'hores feixugues es podia. Però ara, dins aquest cotxe, dins seu, tot record defuig esdevenir imatge, massa ràpids defugen l'oli que els aturaria en un paisatge íntim i etern.

Ara creen laberints i monstres impossibles.

Segon moviment

Obre els ulls i arrenca el cotxe. Pren l'autovia sense saber quina direcció. És fugir i preguntar.

Preguntes que tots coneixem. Aquests per quès sense resposta. I sense adreça. Tot cercant comprendre's se sent culpable, foragita sa vida. Torna a dies d'infància. Es replega a uns segons, al foc del crematori. I troba altres culpables.

De veritat existeixes tu, Déu? De veritat hi ha algú bellugant aquests fils com cadenes? Qui m'empeny a odiar-te sinó tu, que m'has pres tant com estimava?

La carretera avança ràpida. Condueix d'esma. Als altaveus dialoguen la guitarra i el fagot. I ell dialoga des de les seves entranyes amb un ésser del que mai n'ha tingut fe. Fins ara, que el seu esperit vol, necessita un culpable.

Plora de ràbia, gemega de tristesa. S'ennuega de dolor

Tercer moviment

La música ara compren. Fins i tot sembla demanar perdó pel dubte

Ell no, encara odia. I sota els acords del mestre Joaquín Rodrigo, trepitja amb ràbia l'accelerador del seu BMW.

Mirall (+18)

És davant el mirall de cos sencer que hi ha a l'armari encastat del dormitori. El seu home, ja vestit per a la comunió, és al menjador veient la prèvia de la curses tot sabent que s'en perdrà la principal per culpa de la cerimònia del nebot de la seva dona. Però bé, tot arrugant l'americana i amb una cervesa a la mà hom pot enganyar a la revenja d'aquest diumenge.

És davant el mirall de cos sencer, al dormitori, ja vestida de negre, mentre la seva filla escola les hores davant l'ordinador, xats, queixes de tot, molts “ te'n recordes i saps...” i el diumenge s'acosta al migdia.

Tot sembla esperar-la a ella. El carrer, l'església petita del carreró de Sant Pere, el sol que sembla anar una mica endavant aquest diumenge. La seva família rere les trucades telefòniques, les hores que s'han marcit damunt el parquet de casa quant tot semblava ja llest per a marxar, després de preparar la roba del seu home mentre es dutxava, després de preparar la roba de la filla, queetbanyisòsties. I quan tot d'una un oasi de temps s'ha enfilat pel dormitori, pel bany, per la seva pell.

Havia tret el vestit negre sense mànigues i l'havia estès damunt el llit, havia entrat al bany i s'havia despullat amb mandra. Una dutxa ràpida de sabó, no tenia temps per al cabell. Una dutxa calma d'aigua rajant pel coll i l'esquena i el pit encetant els mugrons i el batec del ventre. Després, no eixuta del tot, roba interior negra, prendre el vestit.....

És davant el mirall de cos sencer, vestida per a la cerimònia de comunió del seu nebot. Una dona, davant el mirall, i recança.

Es mira els ulls, el rostre, els pits que s'endevinen i la pell que el negre anuncia. Un xiuxiueig, com la veu d'un poema, s'estimba per les seves entranyes. No aparta l'esguard dels seus ulls mentre les seves mans cerquen els pits per damunt la roba, amb tendresa, aclaparant tota la carn que els seus dits dibuixen. De lluny, sons de televisió, de conversa, de carrer, d'espera, sons que s'aturen mentre ella es troba. Dona.

Es despulla, el vestit negre el pren del terra i el torna a estirar al llit, la roba interior damunt el vestit, els sostenidors sense tirants al lloc dels pits, les calces amb vores foradades als malucs, com si vestís a la dona invisible. I es gira per a colpejar tot el seu cos contra el vidre. I s'agrada, el poema li diu que hi ha vers que parlen d'ella, del seu cos nu, de bellesa.

La mà puja el dit estirat des del melic centre amunt, i s'obre, estesa, damunt el pit, prenent i alliberant el mugró. El mirall ara s'entela, és un llenç, una aquarel·la. S'hi pot llegir, com el poema d'una poeta suïcida, amb tot el desig del cos, la impossibilitat del vers. El ventre batega la segona estrofa d'un sonet, mentre el mugró besa el dits amb alè de presoner vora el riu, l'altra mà baixa al sexe, frega els pèls amb moviment lent de malucs, pren amb suavitat extrema, onada i sorra, el clítoris i tota la seva sentor humida. El gemec primer sempre corprèn la intensitat de la solitud.

El dit s'endinsa dins la vagina, fàcil? No pas, senzill, el traç perfecte damunt el llenç del mirall, el traç potser innecessari, només comprés per l'autor, obert a moltes interpretacions. El dit abandona l'escalfor del centre alenant, no sap estimbar-s'hi, torna a l'encetat clítoris, hi dibuixa jardins, la pedra rodona i necessària de la rima, hi pren ànsia, el deler de la velocitat, de la fi entrevista, d'una mort meravellosa.

El xiuxiueig del vers s'escola pels porus de la pell i els llavis oberts, afebleix les cames i doblega els genolls. El mirall perd el seu paisatge somniat en caure sobre el llit el cos nu i bategant, rebregant el vestit negre, arrecerant la roba interior, alliberant gemec somort i orgasme.

A la TV sembla que ara fan anuncis, el seu home li pregunta si li queda molt, i remuga que sempre passa igual amb aquestes dones....

És davant del mirall de cos sencer que hi ha a l'armari encastat del seu dormitori, nua i encetada en l'asimetria d'un batec, presa en un poema que s'escola com aigua en terra eixuta, esquerdant-li la pell, sabent-se estimada.

Crida portes enfora que ja hi vaig, que només li falta posar-se el vestit i una mica de perfum.

Amagar-se'n.....

DRACS

(Per Na Berta i N'Alexandre, que m'ho va demanar sense adonar-se'n)

Saps, Alexandre, i tu també Berta, no és pas senzill escriure un conte. I molt menys un conte que ens parli dels dracs, com tu vols, senyoret Alexandre. Ah! I no ens oblidem que aquests dracs han de ser grocs.

Però Berta, en vols saber un secret, el teu germà en té raó. Ans al nord, a trenc de gel, on les nits comencen a tenir llum, hi ha un petit poble, des d'on podeu veure les muntanyes com fronteres de la neu.

Un poblet, que si hi arribeu a l'alba, us semblarà fet de vidre. Doncs en la nit, el gebre amara cabanes i racons, camins i arbredes. Fins i tot us semblarà que els somnis obliguen als habitants d'aquest poble a arraulir-se sota flassades per a no despertar-se al matí dins un nova pell feta de prim cristall. En la nit, ho hauríeu de veure, el poble es deixa prendre pel gebre, per a renàixer de bell nou sota el feble sol, trencant la pell nocturna com faria un ocellet amb la closca de l'ou que l'empresona.

Altra cosa que hauríeu de saber, és que aquest poble es vora mar. Si arribem des del sud ho haurem de fer navegant, però com podeu imaginar no ens servirà qualsevol vaixell. Oblideu-vos de iots o grans transatlàntics, res que sigui empés per un motor. No podreu pas, ja us ho dic.

Molta gent n'ha sentir parlar d'aquest poblet i dels seus Dracs grocs, i dels tresors que hi naixen al bosc. I molts han sortit amb expedicions immenses, amb brúixoles i detectors de metalls i d'escalfor, invents nous elaborats dins la ment i els laboratoris de genis acabats de sortir d'universitats i diners d'empreses, que cercaven noves riqueses.

Pells contra el fred, pells sintètiques i angoixants, lleugeres, impreses als diaris com quelcom pujant en la humanitat. Bell, perfecte, un nou esglaó de l'home contra la natura. I així màquines que es mouen contra el vent, que vencen la lluna i les seves marees. Tendes que desfan el fred abans que arribin als cossos, tendes contra la pluja, que poden estrafer la llar, el saló d'aquella casa al sud, amb la xemeneia encesa..... Ah! Alexandre, Berta, quant invent per a cercar un petit gest de Drac. I tot debades.

Ans al poble vora el bosc dels Dracs grocs, a aquest petit poble que té tot el mar inimaginable i màgic al sud, per a trobar aquesta gent senzilla que coneix el secret dels Dracs i que surten cada matí de Gener a recollir-ne els tresors, només s'hi pot arribar sota un petit vent que naix al nord d'Europa, i t'empeny més al nord al finals de Novembre.

Eren molt pocs els que sabien aquest secret. Ja us dic, tres o quatre famílies que vivien vora un port vell, on les llegendes deien que els vaixells que hi salpaven anaven a caure a l'altre món, per a no tornar. Però fa anys que els pocs habitants de les cases vinclades a l'acer fosc d'aquest port hi salpen per a tornar amb les bodegues carregades d'embolics de fil lluent, com si algú hagués desfilat el sol.

Alexandre, Berta, suposo que ja comenceu a imaginar quin és el tresor dels Dracs, però si us plau, de moment escolteu.

Us diré ara el nom del poble. Lleugeresa.

És clar que aquest no és el nom correcte, però si hem de buscar una traducció precisa del nom donat al poble en la llengua d'origen, ens seria impossible. I si ens ne volem acostar al significat, Lleugeresa sembla el més correcte.

Així doncs, ho podem dir ara, els habitants de Lleugeresa, es preparaven a finals d'any per a recollir les closques d'ou dels Dracs grocs. I això no era pas una aventura senzilla.

Els Dracs grocs vivien en les muntanyes de l'est, les més properes al poblet. Al sud hi era el mar, ja us ho he dit abans. A les muntanyes de l'oest hi vivien els Dracs vermells.

Tenien la ment fosca, i vivien molt poc. Ans es delien llençant foc. Fins que el caliu que duien al ventre els consumia des de dins. Molt perillosos els Dracs vermells, i la gent del poble ho sabia molt bé.

Al nord, a les muntanyes de lluent blancor, es deia, que era el territori dels Dracs de lluna. Pàl·lids, com malaltissos. Però d'una bellesa nocturna que si algú els veia, era obligat a perseguir-los durant la resta de la seva vida. En una malaltia captiva.

Però a l'est, al Desembre, al bosc que hi havia al peu de les muntanyes, hi naixien els Dracs grocs. I és cert que aquests Dracs són grans, molt grans. Un Drac groc, amb les ales obertes, podia fer ombra a tot el poble. Tanmateix naixien d'ous petits, que us podrien cabre al palmell de la mà.

Ous que els Dracs deixaven dalt dels arbres cap el Juny. I aquests arbres, plens d'espines llargues com un braç, feien quinze metres d'alçada. I les espines eren tantes, que no deixaven caure els ous al terra. I ja us podeu imaginar que eren aquestes closques, primes, el tresor dels Dracs que cercaven els habitants del poble.

Ans aquestes closques es podien desfilar com un capoll de papallona. Aconseguint un fil més delicat que la seda. I lluent, reflectint la llum amb colors de l'hora precisa. Hauríeu de veure al capvespre, un vestit d'aquesta tela caminant vora mar, reflectint tots els color de l'horabaixa. Bell, aquesta és la paraula. Un veritable tresor que es venia a les ciutats a preus increïbles, tresor que vestia a reis i emperadrius, i que desfermava la cobdícia que s'amaga dins les persones. Aquell desig d'enveja que embruta la bellesa.

Així doncs, Alexandre, Berta, tenim els dracs grocs, un tresor per a desfilar, i un poble que cada any es llença a l'aventura. Ara podem iniciar el conte.

Ans un conte només és narrar quelcom extraordinari que succeïx trencant ho quotidià. I aquest fet fora d'ho comú passà aquell any que els homes trobaren els cims dels arbres buits.

Us ho podeu imaginar, pujar aquell arbre immens, esquivant les espines, una feina que els duia mig matí, per arribar a la fin dalt de l'arbre i no trobar-ne res.

I baixar amb la cara seriosa, per a trobar als companys amb els mateix tret al rostre, i les mateixes mans buides.

Com us ho podeu imaginar la preocupació va ser gran al poble. Es varen fer reunions, teories, es cercaren culpables. Que si havia plogut molt, que havia fet molt de vent, que si els dracs vermells havien sortit molt del seu àmbit i havien foragitat als dracs grocs. Que s'havien sentit cants en les nits d'estiu, cants amagats al vent...... es parlà molt, al poble. Però ningú sabia que fer, i tots miraven el sud, cercant les veles dels vaixells, amb les seves bodegues plenes de pells, herbes, i algun que altre luxe desconegut. I es miraven les mans, buides, i de bell nou giraven el cap al mar.

Aleshores, algú, preguntà si mai havia passat quelcom semblant. Tot es miraren un moment, i després tots miraren a la cabana de l'home més vell del poble.

L'ancià era un home isard, que només sortia de les fustes de casa seva els dies de sol, i que sempre es queixava de tot, i de la humitat, i altre cop de tot. Tenia una veu rogallosa, lenta, que pujava i baixava. I amb aquesta veu, que costava d'entendre digué que havia sentit parlar d'una vegada que sí, que els dracs no posaren cap ou, i que semblaven haver desaparegut.

L'ancià callà.

El poble el mirava, amatent als seus llavis, esperant mots i esperança.

L'ancià continuà parlant.

I les paraules del vell home entraren dins la sang de cadascú de les persones, hi navegaven els mots fins a corprendre el batec. I tots sentiren el fred, i tots miraren al nord. I tots els esguards cercaren dalt de les muntanyes, en la neu, les paraules de l'ancià.

Cercaren el vol de la pal·lidesa, l'angoixa de la lluna, la majestuosa calma d'un drac blanc pentinant les muntanyes. Però ningú veié res, allà al nord. Ans els dracs blancs són llegenda.

Però no tenien res enllà de les paraules del vell, res enllà de caminar fins al nord, robà un ou de drac blanc, i tornar sense haver vist cap d'ells, ans la seva visió et duu a la bogeria. No tenen res enllà d'aquests mots, d'aquesta aventura.

També podien abandonar el poble. No! Cinc homes i cinc dones sortiren a l'endemà cap al nord, amb pells i menjar dins les seves motxilles, amb els peus feixucs per una aventura impossible, incapaços d'entendre com l'ou d'un drac blanc pot fer retornar els dracs grocs. Cinc homes i cinc dones cap al nord, mentre al sud l'horitzó s'obria perbocant velams.

Els vaixells hagueren de tornar amb les bodegues mig buides. Deixaren al poble la meitat de les mercaderies que portaren i la promesa de tornar l'any vinent. Es duien també la incredulitat d'una historia.

Ara Alexandre, Berta, aquest conte es podria allargar molt contant dia rere dia el temps que trigaren en arribar a les muntanyes, aquells homes i dones. Com prengueren el camí vorejant l'est, defugint el bram dels dracs vermells. Com dia rere dia augmentava el fred, i es buidaven les motxilles. Com quedaren tots bocabadats al peu de la muntanya, i com començaren plens de por la pujada dos homes i dos dones. Els altres sis restaren al peu, de la muntanya, esperant-los.

No va ser difícil la pujada, lenta si. Es van haver d'aturar alguna vegada, tornar enrere, cercar nous camins, discutir vials, i aturar-se al sol de migdia, tant a tocar!

Trigaren un dia en pujar fins al cim, ja us he dit que no va se pas difícil. Però s'arrauliren els uns contra els altres per a passar la nit de llum somorta i cercar l'ou a l'endemà. Allà dalt no hi havia res, ho pressentien, sabien que no hi trobarien cap ou, però esperaren l'alba, enganyant el fred amb els cossos.

L'alba deixà anar la seva llum i espargí un silenci vibrant al cim i als cossos. Com una dolçor. Els quatre aventurers s'alçaren estirant els músculs, i miraren al voltant. Neu arreu, res més.

Miraren al costat nord de la muntanya, aquí aquesta davallava quasi recta, com un cingle, i a baix se sentien els vents colpejant el costat nord de la serra, més enllà la neu esdevenia gel.

Però cap ou de drac. Cap vol pàl·lid. Cap drac.

Escarbotaren en la neu, s'estiraren a terra cremant-se la galta amb la neu, cercaven en el silenci un batec, un no-res de blanc damunt la blanca neu. Però no-res. Allò que ja sospitaven, que l'historia de l'ancià era mentida, només una llegenda, es feia tangible, se'ls escolava de les mans tota esperança. Es miraven sense voler veure's. I tornaven a començar de bell nou la cerca. Fins que segueren damunt la neu, derrotats, en silenci.

El dia passava.

I la més jove de totes, una noia anomenada Berta, començà a recitar com per a ella, les paraules de l'ancià.....

.......dalt el cim blanc.......hi trobaren..........quan al sud anomenen baixa aquesta hora.........un ou de lluna......al bell mig........i sota el so de la immensitat de les ales.......només............................sense esguard............inici del so...............

Na Berta es mirà les mans, somrient, i mirà el sol. Parlà amb els seus companys, els hi digué el que la seva ment havia descobert, i el que pensava que havien de fer.

Els altres la miraven incrèduls. Les paraules amb que el vell var guarnir la seva historia no els semblava tant important, ni per a ells prenia el mateix significat. Però no perdien res esperant, una mica més, asseguts a la neu, mentre el migdia començava a restar lluny, en cercle, i recordant-se de tancar els ulls.

Al capvespre, allò que alguns anomenen l'hora baixa, quan el sol i la lluna sembla que per fi es trobaran, Na Berta i els seus companys sentiren un so feble de vol, que de mica en mica anava pujant sa intensitat. Tancaren els ulls, i sentiren amb tot el seu cos el Drac, la seva immensitat. Els hi estremia a la pell el vol, la neu llençada contra els per la proximitat del Drac els cremà i els afeixuguí el cos. Na Berta pensava només dos paraules, mentre el món semblava girar al seu voltant. Dos paraules, mentre s'esforçava per a no ser llevada del terra. Dos paraules, com una vida, per a no tornar-se boja dins el laberint de vent i brams que s'havia creat al seu voltant. Dos paraules, dos senzills mots com tatuats al seu cervell.

Dos paraules: ulls tancats.

Tot restà en pau de cop. Com si la muntanya s'hagués engolit tot el que l'envoltava. Na Berta obrí els ulls. Estava sola, els seus companys havien desaparegut. La blancor li feria la mirada. Hi havia un silenci extrem arreu. Davant de ella, confós amb la neu, un petit ou d'una bella pal·lidesa bategava lleu la seva closca.

Na Berta prengué l'ou i el fica entre les seves robes. Sentí el batec de l'ou com si tingués un altre cor. Començà a baixar la muntanya, sense mirar enrere. Sense voler pensar en els seus companys, ni quin camí de bogeria prengueren.

Quan arribà amb la resta de la companyia que l'esperaven a peu de serra, obrí les seves robes i els hi ensenyà l'ou. Quan preguntaren per la resta d'amics, només digué que obriren els ulls.

Camí de tornada, més ràpid. Ans el tresor que duien els empenyia com una ansietat. Allà a tocar, el bosc de l'est. Ara els arbres coneguts ja els envoltaven.

Na Berta es va treure l'ou de les robes. Amb cura, el passà al seu company, un mica més amunt, que el passà al seu company, més amunt, company, ou, més amunt......i així deixaren el tresor pàl·lid dalt del arbre més alt que trobaren al bell mig del bosc de l'est.

L'arbre escruixí brancam i defenses i tancà l'ou dins seu.

Na Berta veia la llum, com de lluna, des del terra. Hauria de contar aquesta historia als nens del poble, perquè quan fossin grans la contin als nens del poble, i quan aquests fossin grans......i a la fi, quan esclati l'ou i un drac blanc defugi el bosc en el silenci d'una futura matinada, i s'endugui amb ell els vol dels dracs grocs, el seu poble sàpiga que ha d'anar a les muntanyes, al cim tallat de neu, i seure en l'horabaixa amb els ulls ben serrats.

Na Berta i els seus companys tornaren al poble sentint arreu el vol dels dracs. Molts dracs vers les muntanyes de l'est.

CABELL

Prime conte de la Mare

Per a la Dafne, per a l'Iker




Sabeu, Dafne, Iker
hi havia una vegada, molt al nord, quasi a tocar de gel, una illa de nom Silenci. Si feu de vostra mà l'oceà, i alceu una mica el dit petit, així era l'illa Silenci. Quelcom dubtós, un dit de terra sorgint d'una mar calma.

En realitat no tenia nom. Els primers mariners que hi arribaren i aconseguiren marxar li posaren Silenci, ans cap so l'habitava.

Per exemple, no hi havia estimball, cap cingle, ni roques. Només una platja de sorra lleugera, esponjosa, que es deixava amarar pel feble onatge. No, a les costes de l'illa Silenci no se sentia el brogit del mar. I a Silenci, mai bufava cap vent. Ni aquest del Nord que tant saben els mariners i les esperances.

La gent de l'illa no tenia oïdes. Ni orelles, cap orifici als costats del cap. Ans aquesta buidor de so, si els habitants haguessin tingut orelles, els hi entraria, pressionant les parets internes de l'oïda. Aquesta s'esforçaria per a sentir aquesta buidor. Ho enteneu, voldrien escoltar l'absència total de so. Això és impossible, és la llavor de la malaltia, de mica en mica, tot el seu cos aniria a concentrar-se en escoltar, els nervis voldrien sortir i els ompliria el cos de picor. La sang els aniria més ràpid, cercant un mínim zumzeig. I el cor voldria fer sentir els seus batecs , bategant amb força i sense cap ritme. Però no hi ha so possible en aquesta illa. S'haguessin tornat bojos, els habitants de Silenci si haguessin tingut orelles.

De fer, els primers visitants que trobaren aquesta illa, es tornaren bojos en qüestió de dies. La gent de Silenci els observaven estranyats. No ho comprenien. Van caldre científics molt savis, amb anys d'ofici estudiant els misteris, i mes visitants, mariners que arribessin a la illa, per a fi comprendre que tot el mal es trobava a les orelles. Després de moltes observacions, de posar espelmes encesos davant dels llavis dels mariners, a la fi van establir una relació entre el moviment aleatori de la boca d'aquells homes, i les orelles. Van publicar les seves conclusions i a Silenci, durant molt de temps, es varen fer tesis a les universitats sobre aquest primer estudi.

Així doncs, després de treure i publicar les seves notes, els científics més savis de Silenci, les autoritats duaneres i les sanitàries, prengueren la determinació d'establir una llei segons la qual tot nouvingut a l'illa s'hauria de colgar les oïdes amb uns taps homologats pel govern. Tanmateix no servia de gaire això, ans la buidor s'infiltrava de mica en mica pel petits porus, potser ajudats per la pressió o la curiositat de l'aire, i aconseguia a les acaballes de la primera setmana entrar dins el cap i despertar el vertigen, la picor, l'ansia de un soroll. A la fi de la segona setmana la bogeria guanyava la ment del pobre home vingut de fora de Silenci.

El govern va decidir, després de la recomanació dels savis, que l'estada a l'illa dels forasters no podia anar més enllà d'una setmana.

Però us preguntareu perquè volia anar ningú a aquesta illa maleïda. Veureu, a Silenci hi havia tres coses que la feien especial, la falta de so, els fils que oloraven a música, i per als mariners i comerciants, llavors de la planta d'aigua.

Les plantes d'aigua eren unes flors que deixaven anar les seves arrels sota l'aigua. Suraven damunt els llacs alts de la muntanya amb els seus pàmpols oberts com una falda lleugera al bell mig d'un ball. Mentre que per sota els llargs i prims fils que eren les seves arrels, encalçaven els aliments trencant l'aigua i robant-li minerals i oxigen. És una plant molt bella, un calze d'un verd fosc i lluent servava dins seu uns pètals de neu, encerclant una corona d'un vermell encès. Un dels primers viatgers sotmès a les noves lleis, s'endugué una a casa seva, cap al sud, a una petita casa d'un poble coster.

L'home va construir una peanya on hi col·locà un recipient fons i ple d'aigua, i on deixà surar la planta. Tot això ho va fer instal·lar al costat de les escales que menaven a la segona planta. Així quan hom hi pujava, anava deixant la construcció al seu costat i en arribar dalt era sorprès per la bellesa de la planta.

Aquest home tenia una filla, malalta de melangia. Tenia deu anys, però la malaltia la va omplir de tardors aturant-li les altres estacions, i el seu cos era feble, prim, petit, d'una nena de cinc anys. La melangia té això, treu la gana i tot sembla flotar i allunyar-se de nosaltres.

Quin enyor tenia aquest home del riure infantil.

Un matí, el mateix dia que pujaren els falciots del sud, l'home sentí com tremolava l'aire. S'alçà del llit i en mirar per la finestra va veure a la seva filla corrent rere els cadells de la gata. I reia. Reia! I tot semblava novell i curull d'esperances.

Quan preguntaren més tard a la nena quan començà a sentir aquesta joia, ella digué: “just després de beure, pare” assenyalant l'elevada aigua, cau de la flor.

En escampar-se la noticia, i ho va fer molt ràpidament, el comerç de les flors d'aigua prengué volada i de seguida molts armadors enfilaren ses proes cap al nord. I any rere any descobrien una malaltia vençuda per aquesta planta.

Tanmateix Dafne, Iker, jo us volia parlar del fils que oloraven música. Perquè una illa sense sons, té música?.

Hi havia a Silenci uns arbres d'escorça negra i prims que creixien fins a alçaries impossibles. I una vegada havien assolit la mesura del vol, deixaven caure fins a terra una cabellera frondosa, curulla de seda. Perquè aquests cabells, allà els hi diuen fils, tenien el tacte de la seda. I quan hom s'hi acostava, els prenia, els bellugava, o els deixava caure, s'oloraven tonalitats que mai havien existit abans. Com tocar les tecles d'un piano. Una a una, sentim com ens penetra pels narius un cant de bressol. O toquem les tecles esbojarradament, i aconseguim la estridència d'una orquestra.

Aquests arbres només creixien al cantó nord de l'illa, plens de fred. I en un racó de gel hi va pujar un arbre que s'afeblí a mig creixement. La seva cabellera baixava suau, sense la força d'estimbar-se que aconseguien els seus germans gràcies a alçades més poderoses. I sense una negror pregona.

Sabeu aquells ocells que al desembre ens omplen el cel i les oïdes? Aquests ocells foscos feien bo de bellugar aquella petita cabellera, amb una tendresa extrema. Perquè aquells cabells, si els bellugaven fort, la música olorava a terra nafrada, però amb tendresa, fent-los lliscar, aleshores sentireu tot l'escalfor de l'estima dins una abraçada.

Sabeu aquells ocells que al desembre ens omplen la ciutat i els nervis? Un any tornaren i portaren sense voler restes d'aquells cabells de tendresa sota les plomes, enganxades a les potes, o al rebuf del seu cridar.

Quan marxaren, petits cabells restaren amagats a façanes, teulades, carrers...arreu. Però ningú els veia, i si algú en trobava algú, ho escombrava, o el deixava sense preguntar-se d'on havia sortit. No aconseguien olorar-li el so, la tendresa.

Sabeu, la vostra iaia Maria, quan era prenyada de la vostra mare, quan ja els ocells havien marxat una i dos i tres vegades. I havien abandonat tanta música arreu sense que ningú se n'adonés, la vostra iaia Maria, sense saber com, quan arribà a casa després de fer volar els carrers sota els seus peus, duia a les mans un d'aquells cabells de música.

Va seure, la vostra iaia, i amb la mà al ventre parlà a la vostra mare sense necessitat de cap veu.

Veieu doncs, Dafne, Iker, la màgia.

Si us acosteu a la mare, i amb tendresa...Sí, suaument li acaroneu el cabell, acosteu els nassos, sentireu la música de la seva abraçada plena d'estima.

Vet aquí un gat.....ara dormiu, somnieu.