Penyora

Aquest és un petit conte d'adéu, com obrir un calaix i trobar una penyora oblidada. Conte entortolligat i oblidat a les entranyes, que desperta d'una revolada en fiblar-te la memòria amb la imatge dels protagonistes.

Tu n'ets un, i l'altre abandonà el camí fa un temps, curt? Llarg? L'ànima i la melangia no són les busques més precises. I ara tot s'esgrafia a l'altre costat de la penyora.

Tanmateix aquí parlaríem d'un calaix immens. On hi càpiga tota una mar a trenc de sorra, platja calma i silent, amb un camí intermitent, bastit de petjades.

Dues persones, una nena i un home passegen a trenc de mort rivetejada. Enrere, petjades petites i de més grans creen les instantànies de la solitud i el capvespre.

No hi podem tornar enrere. I aleshores, no podem ser precisos en la tarda minvant, ni en l'escalfor de les mans. Ni els mots ni els silencis. Parlaríem de somriures nets, lleus. Senzills i veritables. Però això només ens ho diu la memòria de la Maria, asseguda en aquesta terrassa de bar de moda i casc antic, mentre es pren la seva copa d'herbes i es fuma aquests cigarros que tant li agraden després de dinar.

Potser podríem pensar com és de difícil d'imaginar un capvespre de tardor. En dubten ara, en aquest inici de tarda d'estiu, amb el sol espetegant contra les llambordes. Però els mots ens prenen, ens enlairen. Fets d'aire, bastits als laberints dels records, des de la respiració calma de la Maria, anem dibuixant dins nostre les postals precises.

Perdoneu els mots, aquesta feblesa en la veu. Però si et corprenen l'ànima, tot, dins teu, es fa mes lleu. Més espargit, si voleu dir. Així un paisatge oblidat contra els ulls, en un inici d'alba, mirall de capvespre.

Hauré passat unes quantes vegades per aquell revolt. Quasi sempre que surto d'hora de la feina i vull gaudir de la tornada a casa amb calma. Aleshores hi faig marrada i cerco aquest camí més llarg.

Però avui tot ha estat una mica estrany. He passat mala nit. Sempre em passa en aquesta data. El record de la mort del pare s'esmola i talla les boires de la memòria. És molt més senzill dibuixar la seva imatge del llit estant. Entengueu que senzill aquí és una paraula dura, esquerpa, de caiguda i cingle. De tombs al llit intentant no desvetllar la parella. I l'alba et pren amb presses, i tot ho fas a corre-cuita, fins el petó de comiat.

I vés per on que em trobo la carretera tallada. I vés que haig d'anar a la feina per aquest camí que sempre he fet de tornada, contra el neguit del dia.

I com canvien els paisatges segons el costat de la carretera que prenguis. De bon matí, des d'aquell revolt, es veu la platja. Com si encara fos la mateixa.

A partir d'aquí tot és com els dibuixos d'un nen a un vidre entelat. Les imatges antigues, les del meu record i les d'aquest matí es barregen. Com transparències.

He baixat del cotxe. M'he tret les sabates i he caminat fins la vora. Tot d'una me n'he adonat, de la calma perfecta de tot dins la solitud. Tot semblava acaronar-se, la mar a la sorra, aquesta als meus peus, el meu esguard, la mà captiva. I tot a la memòria.

He començat a caminar, com aquell dia. Cap a les roques. La tendresa d'home cansat que vessaven els seus mots tornaven a les meves oïdes. Tota una vida acomiadant-se. Com va conèixer la mare i la infantessa a l'illa. Com vaig néixer plena de plors i malalties. La seva veu caminava amb mi. N'olorava la seva loció d'afaitar. El mar fugia de la sorra.

M'he girat. No sé, recordo que aquell dia, en arribar a les roques, ell em va fer mitja volta per a mostrar-me les nostres petjades damunt la sorra, com la mar en destriava algunes amb la seva barcarola. Les llepava i engolia.

Així una vida, digué. Petja fort, que arrelin a la memòria els fets i no els oblidis dins la mar. Ell, que m'havia contat mil records, estimes, absències mentre caminava.

M'he girat. Volia veure les meves passes a la sorra. Certesa dels meus records. I us ho juro. Unes altres petjades havien tatuat la sorra al costat de la meva.

No era com el record, petjades d'home i de nena. Aquest matí totes eren d'adult. La mar semblava somriure. Vaig estirar la mà per a prendre la seva. I em van estrènyer l'ànima.

Suposo que el temps restà suspès una estona. La mar havia engolit, destriant-ne, sorra i petjades. El sol era molt alt.

He trucat a la feina i els he dit que no anava a treballar.T'he trucat a tu, i a vosaltres. La solitud començava a ferir-me.