Després de l'horabaixa serà bo de caminar, minven les llums i els carrers s'alenteixen. Bona hora per a cercar una xerrada, un terrassa, un adéu. Quelcom que faci lleuger el cos, ens netegi del dia.
Caminar fins a la platja, retenint l'ansietat amb la calma. I així arribar-hi tot just quan senyoreja la marea i la sorra s'arrauleix per la humitat i la basarda. Ja fosc, amb una lluna novella, fosc com boca...de llop? No recordo la dita. Com boca de periquito segur que no era.
La ironia sembla més fàcil quan hom fa més clara...les determinacions.
Les llambordes de la rambla s'aniran esmorteint. Quins pensaments tindré dins el passeig? Tot veient la mar, cada cop més negra, més barrejada de cel. Ja cel enllà de la balconada. M'adonaré de la gent? O aniré farcit dins ma solitud, la meva vesta?
Sé que quan agafi el passeig de les Palmeres i deixi la meva cita a la dreta tot serà més ràpid, pensaments de curta vida i passes amb més ansietat. Les escales fins al pas sota la via les baixaré corrent. Sota el pont, amb el soroll de mar inundant-me, m'aturaré un instant. Potser passarà un tren que em faci trémer. Els pocs metres fins a la sorra tornaran a ser d'extrema lentitud.
De veritat estic planejant això? Si ho pogués dominar tot, les fàbriques i els núvols deixarien viure els estels. Si ho pogués dominar tot, no em caldria pensar aquestes paraules
Que pensaria si ho pogués fer? Estupideses, que aquest dolor continuï esgrafiant els paisatges de les hores adormides. Quants s'estaran allitant damunt les meves passes. I ells? Ella? Tota la seva vida en altres mans, fins els meus records seran gronxats pels seus records.
La platja!
I en arribar a la sorra? Em trauré les sabates. Els peus nus, prenent el batec fonedís de la platja. Quina serenor al cel, a la pell. Sí Antoni, deixat emportar pels pensaments, dóna bellesa a la mort.
La mar....
La mar mare, la mar fi. Ennuega, pren, emmalalteix la por. La mar, cançó, barcarola, bressol i agonia. La mar antiga, nova sota la lluna invisible. Bes. La mar arrel, arbre, fruit, poma prohibida. La mar secret. La mar mot, paraula impossible. La mar esquitx i rocam. La mar nua de sol. La mar. I prou.
La mar allà, a un no-res, i tant llunyana. Serà més inabastable en la tremolosa solitud de la fosca, que no pas ara, en aquests pensaments. Quan de temps estaré mirant-la, cridant-me amorosida? Li posaré rostres? O ajupiré el cap i correré cec cap a elles?
Quin sol enlluerna els vidres, ara, en aquesta terrassa, d'esquenes als meus pensaments. Quina mentida la llum.
Em despullaré. No! Em despullaré dins, ja engolit, lluny.
Nedaré fins el cansament, sentint les pessigolles infantils de la basarda i la foscor. De natura aliena. De sal. I després, cara amunt, fent el mort. No puc deixar de fer acudits dolents.
Captiu del cel, lluent de bombolletes i lluna, després, quan trigarà la immensitat a engolir-me.
Enfonsar-m'hi, per a no ser, per a netejar la memòria meva, la dels altres. I arrabassar-me aquesta tristor ja quotidiana.
Esdevindré mar? Cauré suaument.
Em guanyarà la por?
Potser ho hauria de planejar més complicat, per a no fugir-ne. Potser no hauria de planejar més enllà del primer pas. Potser....
- Hola, que fas?
- Penso
- En....
- Tocar el dos...Vols prendre alguna cosa?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.