Plans de fugida

Després de l'horabaixa serà bo de caminar, minven les llums i els carrers s'alenteixen. Bona hora per a cercar una xerrada, un terrassa, un adéu. Quelcom que faci lleuger el cos, ens netegi del dia.

Caminar fins a la platja, retenint l'ansietat amb la calma. I així arribar-hi tot just quan senyoreja la marea i la sorra s'arrauleix per la humitat i la basarda. Ja fosc, amb una lluna novella, fosc com boca...de llop? No recordo la dita. Com boca de periquito segur que no era.

La ironia sembla més fàcil quan hom fa més clara...les determinacions.

Les llambordes de la rambla s'aniran esmorteint. Quins pensaments tindré dins el passeig? Tot veient la mar, cada cop més negra, més barrejada de cel. Ja cel enllà de la balconada. M'adonaré de la gent? O aniré farcit dins ma solitud, la meva vesta?

Sé que quan agafi el passeig de les Palmeres i deixi la meva cita a la dreta tot serà més ràpid, pensaments de curta vida i passes amb més ansietat. Les escales fins al pas sota la via les baixaré corrent. Sota el pont, amb el soroll de mar inundant-me, m'aturaré un instant. Potser passarà un tren que em faci trémer. Els pocs metres fins a la sorra tornaran a ser d'extrema lentitud.

De veritat estic planejant això? Si ho pogués dominar tot, les fàbriques i els núvols deixarien viure els estels. Si ho pogués dominar tot, no em caldria pensar aquestes paraules

Que pensaria si ho pogués fer? Estupideses, que aquest dolor continuï esgrafiant els paisatges de les hores adormides. Quants s'estaran allitant damunt les meves passes. I ells? Ella? Tota la seva vida en altres mans, fins els meus records seran gronxats pels seus records.

La platja!

I en arribar a la sorra? Em trauré les sabates. Els peus nus, prenent el batec fonedís de la platja. Quina serenor al cel, a la pell. Sí Antoni, deixat emportar pels pensaments, dóna bellesa a la mort.

La mar....

La mar mare, la mar fi. Ennuega, pren, emmalalteix la por. La mar, cançó, barcarola, bressol i agonia. La mar antiga, nova sota la lluna invisible. Bes. La mar arrel, arbre, fruit, poma prohibida. La mar secret. La mar mot, paraula impossible. La mar esquitx i rocam. La mar nua de sol. La mar. I prou.

La mar allà, a un no-res, i tant llunyana. Serà més inabastable en la tremolosa solitud de la fosca, que no pas ara, en aquests pensaments. Quan de temps estaré mirant-la, cridant-me amorosida? Li posaré rostres? O ajupiré el cap i correré cec cap a elles?

Quin sol enlluerna els vidres, ara, en aquesta terrassa, d'esquenes als meus pensaments. Quina mentida la llum.

Em despullaré. No! Em despullaré dins, ja engolit, lluny.

Nedaré fins el cansament, sentint les pessigolles infantils de la basarda i la foscor. De natura aliena. De sal. I després, cara amunt, fent el mort. No puc deixar de fer acudits dolents.

Captiu del cel, lluent de bombolletes i lluna, després, quan trigarà la immensitat a engolir-me.
Enfonsar-m'hi, per a no ser, per a netejar la memòria meva, la dels altres. I arrabassar-me aquesta tristor ja quotidiana.

Esdevindré mar? Cauré suaument.

Em guanyarà la por?

Potser ho hauria de planejar més complicat, per a no fugir-ne. Potser no hauria de planejar més enllà del primer pas. Potser....

- Hola, que fas?
- Penso
- En....
- Tocar el dos...Vols prendre alguna cosa?

Tió

Hauria de començar amb la pluja. Però la veritat és que no sé contar histories. Mai n'he sabut. M'espargeixo, els mots i el meu pensament troben mil camins i fugen d'allò que en realitat vull contar. Però intentaré contestar a la teva pregunta, i com que la guerra ja la saps, i els bombardejos, començaré per la pluja.

En sortir del refugi plovia. Aquells malparits ens bombardejaven dia rere dia. No sempre a la mateixa hora, i havia dies que en feien festa. Guerra psicològica, suposo. És estrany pensar que ningú es pot acostumar a les bombes per rutina. Són les nou! Anem al refugi... . Així que, no en fos el cas, deixaven caure les bombes en un horari desigual.

I aquell dia, en anar al refugi, el cel era seré, i en sortir plovia. Primer un plugim poruc, resseguint camins oberts, després a bots i barrals, durant hores.

A la fi, les muralles de la ciutat no aguantaren tanta aigua, i s'ensorraren per la banda de l'escorxador. El turó que amagava pressions es deixà anar, s'esllavissà en fang envaint l'escorxador, i traient totes els seus budells al carrer. Un fàstic, però no facis cas a les llegendes que en parlen de cossos i membres allà afusellats. Hi havia gana, a l'escorxador no és matava res. Al carrer només hi havia fang i brutícia.

A mi m'agradava pintar. Veus, potser hauria d'haver començat amb mi, aquesta historia. Però també hi havia mancança de papers. Com jo treballava a despatx de notari abans de la guerra, i hi vaig continuar treballant, a despatx de comissari, en treia papers escrits per aprofitar espais entre paràgrafs, o els marges. De vegades trobava un paper només escrit per una cara. Quina joia. Si sabés el meu ex-cap on anaven tots els seus llibres, tota la seva feina. El varen matar el primer dia. La veritat, no el vaig plorar gaire. Espero que els meus empleats no tinguin aquesta consciència amb mi.

Jo em vaig lliurar d'anar al front per la cama. No va ser cap accident, vaig nàixer així. Així que només podia sobreviure en despatxos, i somniar a volar amb la pintura. Quan sonava l'alarma, agafa un paper, el llapis, i cap al refugi. Hi dibuixava els rostres de la gent que m'envoltaven. Sempre semblaven pensar.

El dia després de la pluja vaig fer el mateix, vaig agafa paper i llapis, i al refugi. En passar davant de l'escorxador, el refugi era tot just a la cantonada, dins una bodega que utilitzava una antiga cova romana com a magatzem. Com deia, en passar pel carrer de l'escorxador, vaig veure una noia arrossegant un tió damunt del fang de l'esllavissada. Semblava un esforç impossible, i innecessari. No era una imatge normal. Em vaig aturar a contemplar-la. La noia vestia de fred, i el tió era enorme. No avançava gaire. Un cop a l'esquena i el so d'avions en van fer girar cua vers el refugi. No li vaig veure la cara a la noia. I mai he sabut perquè no vaig anar a dur-la cap al refugi. D'alguna manera, no podia trencar aquesta imatge que trencava un dia de guerra a la rereguarda.

En sortir del refugi el tió encara hi era. La noia, no vaig saber mirar. A les mans tenia el dibuix d'ella, d'esquenes, el peus ensorrats, el cos esquitxat, les mans a la fusta, i tota la imatge tibada en esforç. Tot volia avançar, o fugir. Potser vaig plorar. Res no podia ser igual. Vaig posar les mans damunt el tió i vaig començar a empènyer, fins perbocar el no-res que duia a dins.

Aquell dia vaig decidir deixar de pintar i fer-me escriptor. Però ja veus, no sé contar histories. I vaig acabant editant llibres. La imatge de la meva editorial va nàixer aquell dia. Una noia arrossegant un tió pel fang.

Vols un cafè abans de fer-me la segona pregunta? Ja veus que trigo molt en les respostes...

ARA

És estrany. Vull dir això, tot d'una tenir consciència. És estrany tot d'una saber-se.



Vull dir que fa molt que hi soc, ans tinc un munt d'imatges lligades amb temps. Quina ànsia tinc ara de perbocar-les. Deu ser com crear de bell nou una vida, a corre-cuita, i acabar-la tot just comença.

També soc conscient ara de les converses. Bé, els monòlegs. Les preguntes sobre destinacions, o sobre la meva natura. Quants cops m'hauràs cridat, i quants n'he estat rebutjada de ta vida. Ara tinc les respostes.

Suposo que sempre les he tingudes, però és ara que puc respondre-les. Ara que podríem parlar, establir un diàleg, una intimitat bella. Ara. Ara! Ara haig d'obrir les ales. Amagar l'altra meitat de mi, aquella que fins avui ha estat conscient, viva, si ho puc dir així sense ironia.




Et veig que em preguntes. Potser em demanes, i jo t'escolto com si només jo sabés entendre't.

Però jo acabo de néixer, i tu minves. Ets amb la ranera dels desitjos. Ara, per un instant, ens veiem. Vols parlar-me, demanar-me. No pas cridar-me, ans demanar-me. I no tenim temps per a parlar-ne.

Seria bell seure, descobrir-nos, i veure que jo he viscut tota la teva vida. Que he plorat quan tu ploraves, que les teves llàgrimes es duien una mica de mi. I hem rigut tantes coses tu i jo. I hem estimat tan poc, però amb quina intensitat ens ha corprès unes altres vides, tan fràgils de vegades.
Seria bell, i trist. Tu comences a oblidar, i jo a recordar de cop, com si em llencessin un mar. Tanta sentor de sal.

El mar sempre ens ha esquitxat, ara ho sé. Ens ha omplert de malenconia des de la pell als poemes.
I ara, en la teva mort. Des dels meus records acabats d'aprendre.




Però no tinguis por, no et preocupis. Ara la vida callarà dins teu, no se pas on anirà. Com no sé on he estat jo fins aquest moment, malgrat totes aquestes imatges que sé de tu, que duc a sobre, i que et llenço maldestre al teu esguard.

Potser la vida vindrà amb nosaltres, i prendrà el meu nom.




Calma, jo seré ara qui estigui conscient. Pren-me. Fes cau de la meva ombra. La teva ànima i jo comencem ara.

No sé pas què comencem, tu ara em dius mort. Però veus, així com sempre has cregut que tots vosaltres teniu una vida particular, íntima, i una mort comuna. Ara, aprenem tots dos, que la mort també es particular, i íntima.

Fins i tot plena d'amor.



Ara, anem-hi.

La fotografia

S'havia després de les plomes i les pintures. L'ocell que amarava el mar engabiat havia desaparegut en la boira que s'albirava al lluny. Damunt la sorra un esquinçat de plomes, petit, com poruga.

La Júlia no recorda quan li va arribar la fotografia. La Júlia no recorda moltes coses. Ni de la seva vida. La malaltia de mica en mica li va desgranar els records, les presències. Es feia petita, de mica en mica, la Júlia.

A la fotografia es veia una gavina a la sorra, amb les ales obertes, com desitjant el vol. Poca cosa més, una gavina a la sorra, el mar i un horitzó de calitja.

La Júlia cada cop es perdia més en la fotografia. En obrir els ulls, després de dormir, i rere els dies la son es feia més generosa i més buida... En obrir els ulls, la Júlia es ficava dins la fotografia, sense cap necessitat. Vull dir sense la necessitat de cap pregunta. Sense comprendre.

La seva germana ja s'havia acostumat a entrar dins la cambra i veure-la perduda dins la imatge. Els parents, o alguna visita ocasional, es sorprenien i es feien gestos de davallada malaltia.

La senzillesa del paisatge no permetia cap resposta. I això se'ls hi feia impossible.

Ahir, però, la germana de la Júlia va trobar el llit buit en entrar a la cambra. La olor de medicina i malaltia i temps havia pujat fins al sostre i fuetejava la mirada. Els llençols s'havien enlairat per a caure al terra, a trenc del llit.

La germana de la Júlia es diu Maria.

La Maria comenta a tothom, parents i policies i entrevistadors de TV i encuriosits que la fotografia havia canviat.

L'ocell ja no hi era, i la calitja era a tocar de sorra.

Vora les plomes blanques i brutes, hi havia la camisa de dormir de la Júlia.

Tothom mirava la fotografia, la sorra, les plomes, la roba abandonada. Alguns recordaven com era, la fotografia. I tothom hi volia anar enllà de la boira,

Algú va passar el dit per damunt el paper, desprès de treure'l del seu vidre.

No era cap pintura, només una senzilla fotografia, una mica humida.

Ínfim

Seia davant el record. Una fotografia, unes paraules. O les parpelles tancades com cel amarant un port buit.

Només el pensament de qui mira de lluny estant, com qui llegeix un diari per damunt una espatlla, pot, aquest pensament, acostar-nos a la veritat de la imatge.

Aquest pensament, o potser un poeta. Un vers

Seia davant el record, rere el seu cos, a l'ombra de la vida, el murmuri espera que la mort no sigui això, que la dalla dibuixi arcs enllà de l'oblit.

LA JOIA

Podria començar aquest relat amb allò tant amanit...
...hi havia una vegada.
Doncs això és un conte. I sí, hi ha una princesa. Fins i tot li podria donar el teu nom, això t'agradaria. Però saps, el teu nom és fred quan li posem títols o noblesa. Jo crec que perd vida amb un adjectiu. Perquè si diem princesa Anna, esdevé lívid.

Anna és senzill i tendre, hi ha tan caliu al teu nom. Tan bell de dir.

Anna...

La princesa serà la Princesa! I prou. I no iniciarem el conte amb un estil clàssic, ans amb una imatge. No, no et faré cap dibuix. Començar un relat amb una imatge vol dir descriure-la com si fos una pintura, però obviant detalls. Molts detalls en el meu cas.

Així crec jo que haig de començar.

Així doncs...

...Tanca els ulls.

La Princesa és davant el finestral que dóna al jardí. Un vidre immens envaït pel paisatge llunyà, un badall. Mirall d'orenetes i núvols al vespre, quan el sol fa d'esmicolar-lo amb les darreres llums. I als peus de la Princesa, estimball del finestral, el jardí. I és aquí on pren cura l'esguard de la Princesa, i si vols més precisió, en els dos homes que parlen mentre els seus gestos ressegueixen els contorns de les flors.

Dret està el Joier de Palau.

Ajupit, parlant calm, i això la princesa no ho pot saber, la veu pregona, feta de terra, del jardiner. Però jo si que et puc parlar de la seva veu, que sembla llaurar els mots, posar-ne llavors a les oïdes d'aquell que l'escolta. Hi neix la planta, el tall, fulles que acaronen el dubte, o la tendresa, o una emoció sense nom que viu a les entranyes de les dones, com un llum humit de llàgrima. Això, és clar, la Princesa no ho sap tampoc, ans mai ha parlat amb el jardiner. Però això canviarà d'ençà de la confessió del Joier.

El Joier Imperial és un home gran que viu per als capritxos del metall i la pedra. Els dibuixa a la seva ment mentre camina pels passadissos alts de palau, pel bosc, en tornar a casa. Al jardí imperial.

No ho entens...

Veuràs...

Un dia, el Joier, en anar a palau, i et parlo de quan la Princesa encara era una nina tractada com a porcellana, i l'home molt més jove. Jove arreu, àdhuc enllà del seu cos.
Llavors, aquell dia, quan el cavall del joier passejava entre els xiprers que ombrejaven el camí...

...en aquell temps el xiprer era pau, ombra, llar. Feia bo tornar a casa i veure'l de lluny, marcant la fi del cansament. Va ser després que els homes el tatuaren... .
Ves a saber....

Entre els xiprers va veure el joier un petit cérvol, amb unes petites banyes, novelles, com bonys fets de borrissol. I aquesta imatge es va anar definint al seu cap mentre passava el dia, pels passadissos del vespre i la nit, al somni. I el metall va néixer daurat i recte, enfosquit amb petits forats on l'home hi posa dues pedres transparents, petites, sense forma, com si s'estiguessin deslliurant de l'or. El metall i la pedra, l'inici de la força a la calma. D'aquell cérvol van sorgir dos arracades per a la Princesa, i encara ara en comenten la bellesa d'aquelles joies, com d'altres que donaren fama al Joier. I feina, en una nina cada cop més Princesa, més capritxosa.

Perquè si el Joier tenia prou en fer per a la Princesa un joia a l'any, tot esperant als seus camins la trobada de la pedra i l'or i l'argent i el ferro per a fer-ne un collar, un anell, o un fanal de llum somorta, com de port en la nit, per als vespres de la Princesa. Aquesta, de mica en mica, en créixer, començà a exigir cada cop més al magí del Joier.
Una joia cada tres mesos, cada més, cada setmana, cada cop que li vingués en gana de cridar-lo.

De mica en mica la Princesa anava colgant el seu cos i guarnint la seva cambra amb els metalls. Llums, Maragdes, escarlates Pedres... . Lluentor. Màgia que no sabia veure, i que vessava arreu, fins a avorrir-la. Llavors la Princesa la regalava a compromisos del pare, filles de comtes i ducs que la rodejaven i embolicaven amb perfums i reverències.

A servents!

Esclavines d'or, collars d'aquelles pedres de fosc blau anomenades Llàgrimes de Torrent, ans només es trobaven en un lloc del riu, i només a un costat d'aquest, al bosc, vora l'arbre en forma de dona.

I ho va ser, segons diu la llegenda, dona bella que el riu plora amb llàgrimes blaves, aquestes que el Mestre Joier veu penjant de la jove criada de pell bruna, marxant a saltirons breus de les dependències de la Princesa, carregada de llençols per a netejar. I l'home vell ho veu, com nosaltres. La noia nua, bruna, on la blavor de les Llàgrimes regalima per la seva pell, embolicada en seda. Saps, Anna, la poesia sembla amagar-se, però som nosaltres que tanquem els ulls.

I sense que ho desitgés ningú, començà una lluita sorda entre la Princesa i els seus desitjos. Una lluita que anà menjant els dies, nodrint-se majestuosa, fins avui.

És veritat que potser algú pot pensar que la lluita és entre ella i el joier. Però no pas, estimada, ans amb els seus desitjos. I no pot aconseguir cap joia que la pugui vèncer. Mai en té prou amb la geometria, el joc de la llum, els laberints de les vetes o la barreja dels colors, a estones cridaners, quasi sempre d'una senzillesa natural, però que esclaten en encerclar un dit, acaronar un cabell, besar el coll pàl·lid de la Princesa.
Prou sap el joier que aquesta és la veritable joia. Que l'or o el diamant no són res fins que no s'endinsen al cos de la Princesa, fins que no en formen part, reverenciant la pell de la noia. La Princesa no pot guanyar mai, lluita contra si mateixa, no es sap veure. Fin i tot per a ella, el seu cos és massa amunt de la vida.

Així doncs l'home es veu obligat a cercar nous paisatges. Ara ja no pot esperar que la natura s'escoli tendra, de mica en mica, al seu camí. Ara n'ha de cercar constant l'arquitectura, el gest, la volta de llum, el pols suspès al sol. S'obliga i aquest fet va aprimant i neguitejant al Joier, envellint-lo.
D'entrada va ser dur, anava amb l'esguard perdut als racons i ombres, s'entrebancava arreu, topava amb la gent, començà a ser objecte dels rumors i la bogeria. Fins que un dia, tot el seu cos i el seu esguard, toparen contra un home fet d'argila. I et diré que va ser com qui topa amb el silenci.

El Joier s'havia perdut. Així de clar. Al cap només tenia el darrer encàrrec de la Princesa. Un laberint! T'ho pots creure, aquella noia li havia demanat un laberint, així, amb aquests mots, vull un penjoll que sigui un laberint, que tots aquells que el vegin intentin resseguir-lo, i hi perdin l'esguard. Si hagués estat una diadema, pensava el Joier, o un cos de dona. Que no hi ha prou misteri al cos de la Princesa? Al seu rostre? Però un penjoll al final d'una cadena!

I els pensaments el dugueren al jardí ombrívol que s'amagava rere el palau, com inici del bosc, com inici de quelcom desconegut. Mai havia trepitjat aquests jardins, malgrat eren sota el finestral de la Princesa, i els veia, des de la cambra de la Princesa, en girar la vista per a no veure el seu urc. El seus ulls saltaven damunt aquest jardí i es perdien en la serralada, en l'adéu del vespre sense parar esment a les meravelles del Jardí Imperial.

Ans aquest era el seu nom, massa majestuós per a un jardí oblidat, com el seu jardiner. L'únic. Així com la resta de jardins de Palau, i n'hi ha molts, disposen cadascú de legions de cuidadors, especialistes en flors, escultors, un arquitecte fins i tot, en aquest petit Jardí només hi havia un home per a tot. Però n'hi havia prou.

I allà s'entrebancà el perdut Joier amb un home ajagut i silent que semblava donar caliu a una rosa, vermella fins al límit. El Joier demanà perdó i va voler continuar camí i pensament, però l'home s'alçà, lent, i semblava preguntar amb el rostre amagat. No, no l'amagava rere res, però era com ple d'ombres, fet per amagar-s'hi, i el Joier ho va fer, s'hi amagà, i hi deixà anar tota la seva vida. Una història contada a corre-cuita mentre el calm capvespre donava foscor a racons i finestres. Una història des del principi fins al laberint. I callà.

El jardiner escoltà en silenci. No digué ni un mot. Quan el Joier callava fent-ne una pausa, el jardiner feia unes passes obligant al Joier a moure's, i a continuar la seva historia. Fins el Laberint. Aquí el jardiner parlà.

“Seguiu-me”.

Només això. Res mes. I el Joier anà al darrere ara sí guaitant el jardí. Gaudint-ne. I de mica en mica s'hi acoblava. El respirava. Tornava una calma que semblava oblidada. Era bell caminar damunt la grava del camí, passejant per liles i anuncis de groc tacat, imitacions de papallona. Flors fetes d'argent, aquí el Robí més intens que mai hagi vist. Quanta inspiració en cada pas, projectes que naixien i s'oblidaven en un instant, colgats per un nou descobriment. Fins arribar a una font, rodona, que obligava a vorejar l'aigua per a seguir el camí. Aquí el jardiner s'aturà.

D'entrada el Joier no ho va veure, només sentia l'aigua caure damunt la pedra. Era una font senzilla, com un cove de pedra, amb un sortidor al mig que llençava un feble raig d'aigua, que naixia i moria alhora. El cove es recolzava damunt dues columnes, inclinat, ans una columna era més alta que l'altra. I aquestes columnes estaven lligades al terra per petites flors blaves, d'un blau cel. I aquí es on començà a caminar l'esguard del Joier. Resseguint el tall de les flors, aquest girava i tornava de bell nou a la columna, i no n'hi havia cap camí que dugués d'una columna a l'altra. Però si hom mirava des de la distància, aquell eixam de flors semblaven un, s'ajuntaven, hi havia d'haver talls comuns arreu. Però en acostar-s'hi, en fer-ne el camí prenent qualsevol flor com a inici, l'esguard tornava a aquesta flor de bell nou després de passar per damunt de flors i flors, totes iguals, blaves de cel, vetades de núvol.

A l'endemà la Princesa tenia a les seves mans un collar estrany. La cadena era d'argent, i d'argent el penjoll, ple de nusos. Com s'ho havia fer el Joier per aconseguir que la llum fes sorgir blaus dels nusos, és quelcom que amaga en la seva art. Però tornant al penjoll et diré que al bell mig, sense tocar-se, però a frec l'un de l'altre, hi havia dos petits Robís, d'un vermell malaltís, que t'obligava a fugir-ne per qualsevol dels camins d'argent, i adonar-te que la fi de qualsevol viarany era el mateix vermell. No hi havia sortida enlloc quan hom es ficava dins el laberint del collar. De lluny estant era una meravellosa joia, però si hom volia endinsar-se en el misteri es neguitejava. Havia de fugir-ne ple d'angoixa. Una joia molt estranya. Que despertà una petita llavor de basarda en la Princesa. Feia molt que una joia no li punxava per dins.

Va estar molt de temps callada, la princesa. Fins que demanà al Joier el perquè d'aquesta joia. D'on havia nascut. Aleshores va ser quan la Princesa sentí parlar del jardiner. I el cridà. “Busca'l i porta-m'ho”, li digué al Joier.

I ara els dos homes eren allà baix, parlant. La Princesa els veu. No es fa pas preguntes sobre que diuen. Sap que és la seva ordre que està treballant la conversa. Veu des de la finestra com els dos homes abandonen el jardí. Seu a la seva cadira i espera. En solitud, ha fet fora a tothom.

També fa fora al Joier en entrar per la porta. El jardiner és dret, a un pas de la porta. La Princesa s'aixeca i s'hi acosta. Va intent de neguitejar l'home. Aquest continua dret, amb l'esguard enllà del finestral, calm, amb aquell posat que et fa dir que aquest home no pot perdre mai els nervis. La Princesa li mostra la joia. L'home somriu, una mica només. I savi, no fa cap esforç per a resseguir l'arquitectura de l'argent. La Princesa li pregunta d'on ha tret la idea d'aquesta joia. Aleshores el jardiner es fa sentir per primer cop, amb una veu de fang, modelable, amb una senzillesa antiga explica que ell no va tenir cap idea. Només passejà amb el Joier, d'aquest és l'intent.

L'intent?

Aquesta pregunta navega per la ment de la Princesa desvetllant ecos, creixent en tornaveus, amb ritme de barcarola.

“L'intent?”

A la fi la pregunta ha hagut de fugir-ne i fer el camí de tornada. El jardiner conta, ans parla com si expliqués una llegenda, del passeig fins a la senzilla font amb el seu bressol de fulles blaves.

I saps? Aleshores convida a la Princesa, li vol ensenyar el laberint original. El Jardí, li diu que només així ho podrà entendre, que explicar-li és el mateix que la joia que li penja del coll. Una imitació de quelcom més.... .

Gran?

No pas més gran, més veritat.

Però l'orgull de la Princesa no li deixa passejar en companyia d'un brut jardiner. Encara que sigui aquest Jardiner, amb una presència que pot ferir l'atmosfera caduca de qualsevol Palau. Així doncs, Anna, la Princesa li demana que li porti.

No pas el laberint, ni el jardí sencer. No!

Ans la joia que pugui crear el seu jardí. “Porta'm una joia nascuda al teu jardí, Jardiner. Ensenya'm, si creus que haig d'aprendre”.

Aquestes han estat les seves paraules. I en dir-les se n'adona que no és ben bé el que vol dir. Però calla, de bell nou l'orgull.

I ara Anna arribem a la fi del conte. Una fi feta d'imatges, així com l'inici. Veuràs, ha passat un dia. I veus, la Princesa espera a la seva cambra. Per la finestra fa un no-res que s'alçat l'alba, somorta, ans núvols prims colguen el cel. Un truc a la porta, blanca. Que s'obre sense esperar cap resposta. L'home que entra, prenent la llum, donant angle a les ombres. I aleshores és l'home qui espera. La Princesa es lleva, s'hi acosta, és ja quasi a tocar del pit de l'home. S'atura.

Tot això és com una fotografia que es mou. Tot silent. Tot t'obliga a veure'n a retalls. Primer la llum. Segon la Princesa asseguda. Tercer la porta blanca. Quart l'home. Cinquè les ombres. Sisè la Princesa que es lleva. Setè el jardiner i la Princesa a trenc l'un de l'altre. Vuitè el silenci. Novè la mà de l'home que cerca la de la dona.

I aleshores, Anna, llavors l'home fa lliscar un anell al dit pàl·lid de la Princesa.

Com és?

Sense metall ni pedra. Un prim tall verd i lluent, trenat en sí mateix, duu encastat, no! Suspès com una ànima un gotim de rosada. Argent.

Les llàgrimes de la Princesa s'escolen amb una tendresa que mai ha conegut. La vida ara pot ser entesa. El no-res de vida que duu als dits crida amb immensitat d'oceà, com el vaixell que fuig, com els camins de l'alba. El dia avança, i tot es desfà. Quan la Princesa alça la vista, ja amb la joia trencada, l'home no és.

Així com el somni, Anna, la Princesa s'acosta al finestral. Li batega una emoció novella. S'hi acosta al vidre fins a recolzar-hi el front. No per mirar lluny, ans per estimbar tot el seu cor fins a les llums del Jardí.

Dins un llibre tancat

H

i ha un tremolor a les mans quan agafen el llibre, hi ha una por adolorida, hi ha aquella ànima plena de recança, aquella saviesa a les entranyes que coneixen ben be el càncer que les conquereix. Hi ha l’ahir i l’absència.
No cal morir més. L’home torna a deixar el llibre al calaix de la tauleta de nit i seu al llit, alleugerit per no haver d’ennuegar-se amb les pròpies llàgrimes i poder esbandir els ulls i el dolor. Lliscar suaument damunt la melangia.

“Si sabessis, estimat, amb quant de silenci vesteixo aquestes paraules, aquest batec. Si sabessis, amor, quin mal en fa dir-te amor, agombolar aquest cor malalt. Perquè això que tinc és una malaltia, i m’ennuega l’ànima i la vida. I tanmateix és ma sang, ma vida, vida meva, però així, de lluny. Tot sabent que et fa mal no ser a prop meu, no estar a la meva vora i no poder assaborir la meva pell, no besar-me més que amb la mirada. Hi ha tant de mal amagat darrera – dins- una besada que mai beurà altres llavis. Aquest desig carregat d’espines.
Si sabessis estimat amb quant silenci vesteixo aquestes paraules. Perquè visc cada dia amb un crit lligat a les entranyes, i amb aquesta cremor a dins l’ànima, em desfaig tots els matins dels llençols i de la sentor del meu home, i li dic bon dia, i es fa un nus la teva absència al meu ventre. I parlem, el meu home i jo: de com s’alça el matí, potser a la tarda plogui. I parlem dels nostres fills llunyans, mentre la solitud embriaga els mots i ens recolza a l’ahir, com demà.
Si sabessis amor, quin mal em fa dir-te amor. Perquè li dic amor a ell, totes les nits, bona nit amor. I faig niu al seu pit, abans de donar-li l’esquena i pensar en tu, i somiar que somio amb tu. I et dic amor, bona nit amor, mentre et desfaig suaument, com una pluja, a les meves entranyes .
Saps amor –quin dolor- que no puc anar amb tu, no puc deixar-lo. Abandonar tants anys, no puc amor, ell és un home bo, m’estima, i si més no està acostumat a mi. Estimo la seva bondat.
Ho saps amor
adéu amor.”

L’home no deixa anar cap llàgrima. Del llit estant, els records, les imatges amb que recorda cadascú dels seus gests, prenen nous paisatges, com una fotografia que poguéssim ampliar més enllà dels marges blancs, descobrint petits objectes que haguéssim deixat passat. Presències que coneixíem, i de les que no ens n’hem adonat.
L’home plora la ferida d’una carta, preguntant-se per què mai, ella, no la va enviar. Per què continuen aquells mots covant amor i desamor dins l’escalfor d’un llibre tancat.