La fotografia

S'havia després de les plomes i les pintures. L'ocell que amarava el mar engabiat havia desaparegut en la boira que s'albirava al lluny. Damunt la sorra un esquinçat de plomes, petit, com poruga.

La Júlia no recorda quan li va arribar la fotografia. La Júlia no recorda moltes coses. Ni de la seva vida. La malaltia de mica en mica li va desgranar els records, les presències. Es feia petita, de mica en mica, la Júlia.

A la fotografia es veia una gavina a la sorra, amb les ales obertes, com desitjant el vol. Poca cosa més, una gavina a la sorra, el mar i un horitzó de calitja.

La Júlia cada cop es perdia més en la fotografia. En obrir els ulls, després de dormir, i rere els dies la son es feia més generosa i més buida... En obrir els ulls, la Júlia es ficava dins la fotografia, sense cap necessitat. Vull dir sense la necessitat de cap pregunta. Sense comprendre.

La seva germana ja s'havia acostumat a entrar dins la cambra i veure-la perduda dins la imatge. Els parents, o alguna visita ocasional, es sorprenien i es feien gestos de davallada malaltia.

La senzillesa del paisatge no permetia cap resposta. I això se'ls hi feia impossible.

Ahir, però, la germana de la Júlia va trobar el llit buit en entrar a la cambra. La olor de medicina i malaltia i temps havia pujat fins al sostre i fuetejava la mirada. Els llençols s'havien enlairat per a caure al terra, a trenc del llit.

La germana de la Júlia es diu Maria.

La Maria comenta a tothom, parents i policies i entrevistadors de TV i encuriosits que la fotografia havia canviat.

L'ocell ja no hi era, i la calitja era a tocar de sorra.

Vora les plomes blanques i brutes, hi havia la camisa de dormir de la Júlia.

Tothom mirava la fotografia, la sorra, les plomes, la roba abandonada. Alguns recordaven com era, la fotografia. I tothom hi volia anar enllà de la boira,

Algú va passar el dit per damunt el paper, desprès de treure'l del seu vidre.

No era cap pintura, només una senzilla fotografia, una mica humida.

Ínfim

Seia davant el record. Una fotografia, unes paraules. O les parpelles tancades com cel amarant un port buit.

Només el pensament de qui mira de lluny estant, com qui llegeix un diari per damunt una espatlla, pot, aquest pensament, acostar-nos a la veritat de la imatge.

Aquest pensament, o potser un poeta. Un vers

Seia davant el record, rere el seu cos, a l'ombra de la vida, el murmuri espera que la mort no sigui això, que la dalla dibuixi arcs enllà de l'oblit.

LA JOIA

Podria començar aquest relat amb allò tant amanit...
...hi havia una vegada.
Doncs això és un conte. I sí, hi ha una princesa. Fins i tot li podria donar el teu nom, això t'agradaria. Però saps, el teu nom és fred quan li posem títols o noblesa. Jo crec que perd vida amb un adjectiu. Perquè si diem princesa Anna, esdevé lívid.

Anna és senzill i tendre, hi ha tan caliu al teu nom. Tan bell de dir.

Anna...

La princesa serà la Princesa! I prou. I no iniciarem el conte amb un estil clàssic, ans amb una imatge. No, no et faré cap dibuix. Començar un relat amb una imatge vol dir descriure-la com si fos una pintura, però obviant detalls. Molts detalls en el meu cas.

Així crec jo que haig de començar.

Així doncs...

...Tanca els ulls.

La Princesa és davant el finestral que dóna al jardí. Un vidre immens envaït pel paisatge llunyà, un badall. Mirall d'orenetes i núvols al vespre, quan el sol fa d'esmicolar-lo amb les darreres llums. I als peus de la Princesa, estimball del finestral, el jardí. I és aquí on pren cura l'esguard de la Princesa, i si vols més precisió, en els dos homes que parlen mentre els seus gestos ressegueixen els contorns de les flors.

Dret està el Joier de Palau.

Ajupit, parlant calm, i això la princesa no ho pot saber, la veu pregona, feta de terra, del jardiner. Però jo si que et puc parlar de la seva veu, que sembla llaurar els mots, posar-ne llavors a les oïdes d'aquell que l'escolta. Hi neix la planta, el tall, fulles que acaronen el dubte, o la tendresa, o una emoció sense nom que viu a les entranyes de les dones, com un llum humit de llàgrima. Això, és clar, la Princesa no ho sap tampoc, ans mai ha parlat amb el jardiner. Però això canviarà d'ençà de la confessió del Joier.

El Joier Imperial és un home gran que viu per als capritxos del metall i la pedra. Els dibuixa a la seva ment mentre camina pels passadissos alts de palau, pel bosc, en tornar a casa. Al jardí imperial.

No ho entens...

Veuràs...

Un dia, el Joier, en anar a palau, i et parlo de quan la Princesa encara era una nina tractada com a porcellana, i l'home molt més jove. Jove arreu, àdhuc enllà del seu cos.
Llavors, aquell dia, quan el cavall del joier passejava entre els xiprers que ombrejaven el camí...

...en aquell temps el xiprer era pau, ombra, llar. Feia bo tornar a casa i veure'l de lluny, marcant la fi del cansament. Va ser després que els homes el tatuaren... .
Ves a saber....

Entre els xiprers va veure el joier un petit cérvol, amb unes petites banyes, novelles, com bonys fets de borrissol. I aquesta imatge es va anar definint al seu cap mentre passava el dia, pels passadissos del vespre i la nit, al somni. I el metall va néixer daurat i recte, enfosquit amb petits forats on l'home hi posa dues pedres transparents, petites, sense forma, com si s'estiguessin deslliurant de l'or. El metall i la pedra, l'inici de la força a la calma. D'aquell cérvol van sorgir dos arracades per a la Princesa, i encara ara en comenten la bellesa d'aquelles joies, com d'altres que donaren fama al Joier. I feina, en una nina cada cop més Princesa, més capritxosa.

Perquè si el Joier tenia prou en fer per a la Princesa un joia a l'any, tot esperant als seus camins la trobada de la pedra i l'or i l'argent i el ferro per a fer-ne un collar, un anell, o un fanal de llum somorta, com de port en la nit, per als vespres de la Princesa. Aquesta, de mica en mica, en créixer, començà a exigir cada cop més al magí del Joier.
Una joia cada tres mesos, cada més, cada setmana, cada cop que li vingués en gana de cridar-lo.

De mica en mica la Princesa anava colgant el seu cos i guarnint la seva cambra amb els metalls. Llums, Maragdes, escarlates Pedres... . Lluentor. Màgia que no sabia veure, i que vessava arreu, fins a avorrir-la. Llavors la Princesa la regalava a compromisos del pare, filles de comtes i ducs que la rodejaven i embolicaven amb perfums i reverències.

A servents!

Esclavines d'or, collars d'aquelles pedres de fosc blau anomenades Llàgrimes de Torrent, ans només es trobaven en un lloc del riu, i només a un costat d'aquest, al bosc, vora l'arbre en forma de dona.

I ho va ser, segons diu la llegenda, dona bella que el riu plora amb llàgrimes blaves, aquestes que el Mestre Joier veu penjant de la jove criada de pell bruna, marxant a saltirons breus de les dependències de la Princesa, carregada de llençols per a netejar. I l'home vell ho veu, com nosaltres. La noia nua, bruna, on la blavor de les Llàgrimes regalima per la seva pell, embolicada en seda. Saps, Anna, la poesia sembla amagar-se, però som nosaltres que tanquem els ulls.

I sense que ho desitgés ningú, començà una lluita sorda entre la Princesa i els seus desitjos. Una lluita que anà menjant els dies, nodrint-se majestuosa, fins avui.

És veritat que potser algú pot pensar que la lluita és entre ella i el joier. Però no pas, estimada, ans amb els seus desitjos. I no pot aconseguir cap joia que la pugui vèncer. Mai en té prou amb la geometria, el joc de la llum, els laberints de les vetes o la barreja dels colors, a estones cridaners, quasi sempre d'una senzillesa natural, però que esclaten en encerclar un dit, acaronar un cabell, besar el coll pàl·lid de la Princesa.
Prou sap el joier que aquesta és la veritable joia. Que l'or o el diamant no són res fins que no s'endinsen al cos de la Princesa, fins que no en formen part, reverenciant la pell de la noia. La Princesa no pot guanyar mai, lluita contra si mateixa, no es sap veure. Fin i tot per a ella, el seu cos és massa amunt de la vida.

Així doncs l'home es veu obligat a cercar nous paisatges. Ara ja no pot esperar que la natura s'escoli tendra, de mica en mica, al seu camí. Ara n'ha de cercar constant l'arquitectura, el gest, la volta de llum, el pols suspès al sol. S'obliga i aquest fet va aprimant i neguitejant al Joier, envellint-lo.
D'entrada va ser dur, anava amb l'esguard perdut als racons i ombres, s'entrebancava arreu, topava amb la gent, començà a ser objecte dels rumors i la bogeria. Fins que un dia, tot el seu cos i el seu esguard, toparen contra un home fet d'argila. I et diré que va ser com qui topa amb el silenci.

El Joier s'havia perdut. Així de clar. Al cap només tenia el darrer encàrrec de la Princesa. Un laberint! T'ho pots creure, aquella noia li havia demanat un laberint, així, amb aquests mots, vull un penjoll que sigui un laberint, que tots aquells que el vegin intentin resseguir-lo, i hi perdin l'esguard. Si hagués estat una diadema, pensava el Joier, o un cos de dona. Que no hi ha prou misteri al cos de la Princesa? Al seu rostre? Però un penjoll al final d'una cadena!

I els pensaments el dugueren al jardí ombrívol que s'amagava rere el palau, com inici del bosc, com inici de quelcom desconegut. Mai havia trepitjat aquests jardins, malgrat eren sota el finestral de la Princesa, i els veia, des de la cambra de la Princesa, en girar la vista per a no veure el seu urc. El seus ulls saltaven damunt aquest jardí i es perdien en la serralada, en l'adéu del vespre sense parar esment a les meravelles del Jardí Imperial.

Ans aquest era el seu nom, massa majestuós per a un jardí oblidat, com el seu jardiner. L'únic. Així com la resta de jardins de Palau, i n'hi ha molts, disposen cadascú de legions de cuidadors, especialistes en flors, escultors, un arquitecte fins i tot, en aquest petit Jardí només hi havia un home per a tot. Però n'hi havia prou.

I allà s'entrebancà el perdut Joier amb un home ajagut i silent que semblava donar caliu a una rosa, vermella fins al límit. El Joier demanà perdó i va voler continuar camí i pensament, però l'home s'alçà, lent, i semblava preguntar amb el rostre amagat. No, no l'amagava rere res, però era com ple d'ombres, fet per amagar-s'hi, i el Joier ho va fer, s'hi amagà, i hi deixà anar tota la seva vida. Una història contada a corre-cuita mentre el calm capvespre donava foscor a racons i finestres. Una història des del principi fins al laberint. I callà.

El jardiner escoltà en silenci. No digué ni un mot. Quan el Joier callava fent-ne una pausa, el jardiner feia unes passes obligant al Joier a moure's, i a continuar la seva historia. Fins el Laberint. Aquí el jardiner parlà.

“Seguiu-me”.

Només això. Res mes. I el Joier anà al darrere ara sí guaitant el jardí. Gaudint-ne. I de mica en mica s'hi acoblava. El respirava. Tornava una calma que semblava oblidada. Era bell caminar damunt la grava del camí, passejant per liles i anuncis de groc tacat, imitacions de papallona. Flors fetes d'argent, aquí el Robí més intens que mai hagi vist. Quanta inspiració en cada pas, projectes que naixien i s'oblidaven en un instant, colgats per un nou descobriment. Fins arribar a una font, rodona, que obligava a vorejar l'aigua per a seguir el camí. Aquí el jardiner s'aturà.

D'entrada el Joier no ho va veure, només sentia l'aigua caure damunt la pedra. Era una font senzilla, com un cove de pedra, amb un sortidor al mig que llençava un feble raig d'aigua, que naixia i moria alhora. El cove es recolzava damunt dues columnes, inclinat, ans una columna era més alta que l'altra. I aquestes columnes estaven lligades al terra per petites flors blaves, d'un blau cel. I aquí es on començà a caminar l'esguard del Joier. Resseguint el tall de les flors, aquest girava i tornava de bell nou a la columna, i no n'hi havia cap camí que dugués d'una columna a l'altra. Però si hom mirava des de la distància, aquell eixam de flors semblaven un, s'ajuntaven, hi havia d'haver talls comuns arreu. Però en acostar-s'hi, en fer-ne el camí prenent qualsevol flor com a inici, l'esguard tornava a aquesta flor de bell nou després de passar per damunt de flors i flors, totes iguals, blaves de cel, vetades de núvol.

A l'endemà la Princesa tenia a les seves mans un collar estrany. La cadena era d'argent, i d'argent el penjoll, ple de nusos. Com s'ho havia fer el Joier per aconseguir que la llum fes sorgir blaus dels nusos, és quelcom que amaga en la seva art. Però tornant al penjoll et diré que al bell mig, sense tocar-se, però a frec l'un de l'altre, hi havia dos petits Robís, d'un vermell malaltís, que t'obligava a fugir-ne per qualsevol dels camins d'argent, i adonar-te que la fi de qualsevol viarany era el mateix vermell. No hi havia sortida enlloc quan hom es ficava dins el laberint del collar. De lluny estant era una meravellosa joia, però si hom volia endinsar-se en el misteri es neguitejava. Havia de fugir-ne ple d'angoixa. Una joia molt estranya. Que despertà una petita llavor de basarda en la Princesa. Feia molt que una joia no li punxava per dins.

Va estar molt de temps callada, la princesa. Fins que demanà al Joier el perquè d'aquesta joia. D'on havia nascut. Aleshores va ser quan la Princesa sentí parlar del jardiner. I el cridà. “Busca'l i porta-m'ho”, li digué al Joier.

I ara els dos homes eren allà baix, parlant. La Princesa els veu. No es fa pas preguntes sobre que diuen. Sap que és la seva ordre que està treballant la conversa. Veu des de la finestra com els dos homes abandonen el jardí. Seu a la seva cadira i espera. En solitud, ha fet fora a tothom.

També fa fora al Joier en entrar per la porta. El jardiner és dret, a un pas de la porta. La Princesa s'aixeca i s'hi acosta. Va intent de neguitejar l'home. Aquest continua dret, amb l'esguard enllà del finestral, calm, amb aquell posat que et fa dir que aquest home no pot perdre mai els nervis. La Princesa li mostra la joia. L'home somriu, una mica només. I savi, no fa cap esforç per a resseguir l'arquitectura de l'argent. La Princesa li pregunta d'on ha tret la idea d'aquesta joia. Aleshores el jardiner es fa sentir per primer cop, amb una veu de fang, modelable, amb una senzillesa antiga explica que ell no va tenir cap idea. Només passejà amb el Joier, d'aquest és l'intent.

L'intent?

Aquesta pregunta navega per la ment de la Princesa desvetllant ecos, creixent en tornaveus, amb ritme de barcarola.

“L'intent?”

A la fi la pregunta ha hagut de fugir-ne i fer el camí de tornada. El jardiner conta, ans parla com si expliqués una llegenda, del passeig fins a la senzilla font amb el seu bressol de fulles blaves.

I saps? Aleshores convida a la Princesa, li vol ensenyar el laberint original. El Jardí, li diu que només així ho podrà entendre, que explicar-li és el mateix que la joia que li penja del coll. Una imitació de quelcom més.... .

Gran?

No pas més gran, més veritat.

Però l'orgull de la Princesa no li deixa passejar en companyia d'un brut jardiner. Encara que sigui aquest Jardiner, amb una presència que pot ferir l'atmosfera caduca de qualsevol Palau. Així doncs, Anna, la Princesa li demana que li porti.

No pas el laberint, ni el jardí sencer. No!

Ans la joia que pugui crear el seu jardí. “Porta'm una joia nascuda al teu jardí, Jardiner. Ensenya'm, si creus que haig d'aprendre”.

Aquestes han estat les seves paraules. I en dir-les se n'adona que no és ben bé el que vol dir. Però calla, de bell nou l'orgull.

I ara Anna arribem a la fi del conte. Una fi feta d'imatges, així com l'inici. Veuràs, ha passat un dia. I veus, la Princesa espera a la seva cambra. Per la finestra fa un no-res que s'alçat l'alba, somorta, ans núvols prims colguen el cel. Un truc a la porta, blanca. Que s'obre sense esperar cap resposta. L'home que entra, prenent la llum, donant angle a les ombres. I aleshores és l'home qui espera. La Princesa es lleva, s'hi acosta, és ja quasi a tocar del pit de l'home. S'atura.

Tot això és com una fotografia que es mou. Tot silent. Tot t'obliga a veure'n a retalls. Primer la llum. Segon la Princesa asseguda. Tercer la porta blanca. Quart l'home. Cinquè les ombres. Sisè la Princesa que es lleva. Setè el jardiner i la Princesa a trenc l'un de l'altre. Vuitè el silenci. Novè la mà de l'home que cerca la de la dona.

I aleshores, Anna, llavors l'home fa lliscar un anell al dit pàl·lid de la Princesa.

Com és?

Sense metall ni pedra. Un prim tall verd i lluent, trenat en sí mateix, duu encastat, no! Suspès com una ànima un gotim de rosada. Argent.

Les llàgrimes de la Princesa s'escolen amb una tendresa que mai ha conegut. La vida ara pot ser entesa. El no-res de vida que duu als dits crida amb immensitat d'oceà, com el vaixell que fuig, com els camins de l'alba. El dia avança, i tot es desfà. Quan la Princesa alça la vista, ja amb la joia trencada, l'home no és.

Així com el somni, Anna, la Princesa s'acosta al finestral. Li batega una emoció novella. S'hi acosta al vidre fins a recolzar-hi el front. No per mirar lluny, ans per estimbar tot el seu cor fins a les llums del Jardí.

Dins un llibre tancat

H

i ha un tremolor a les mans quan agafen el llibre, hi ha una por adolorida, hi ha aquella ànima plena de recança, aquella saviesa a les entranyes que coneixen ben be el càncer que les conquereix. Hi ha l’ahir i l’absència.
No cal morir més. L’home torna a deixar el llibre al calaix de la tauleta de nit i seu al llit, alleugerit per no haver d’ennuegar-se amb les pròpies llàgrimes i poder esbandir els ulls i el dolor. Lliscar suaument damunt la melangia.

“Si sabessis, estimat, amb quant de silenci vesteixo aquestes paraules, aquest batec. Si sabessis, amor, quin mal en fa dir-te amor, agombolar aquest cor malalt. Perquè això que tinc és una malaltia, i m’ennuega l’ànima i la vida. I tanmateix és ma sang, ma vida, vida meva, però així, de lluny. Tot sabent que et fa mal no ser a prop meu, no estar a la meva vora i no poder assaborir la meva pell, no besar-me més que amb la mirada. Hi ha tant de mal amagat darrera – dins- una besada que mai beurà altres llavis. Aquest desig carregat d’espines.
Si sabessis estimat amb quant silenci vesteixo aquestes paraules. Perquè visc cada dia amb un crit lligat a les entranyes, i amb aquesta cremor a dins l’ànima, em desfaig tots els matins dels llençols i de la sentor del meu home, i li dic bon dia, i es fa un nus la teva absència al meu ventre. I parlem, el meu home i jo: de com s’alça el matí, potser a la tarda plogui. I parlem dels nostres fills llunyans, mentre la solitud embriaga els mots i ens recolza a l’ahir, com demà.
Si sabessis amor, quin mal em fa dir-te amor. Perquè li dic amor a ell, totes les nits, bona nit amor. I faig niu al seu pit, abans de donar-li l’esquena i pensar en tu, i somiar que somio amb tu. I et dic amor, bona nit amor, mentre et desfaig suaument, com una pluja, a les meves entranyes .
Saps amor –quin dolor- que no puc anar amb tu, no puc deixar-lo. Abandonar tants anys, no puc amor, ell és un home bo, m’estima, i si més no està acostumat a mi. Estimo la seva bondat.
Ho saps amor
adéu amor.”

L’home no deixa anar cap llàgrima. Del llit estant, els records, les imatges amb que recorda cadascú dels seus gests, prenen nous paisatges, com una fotografia que poguéssim ampliar més enllà dels marges blancs, descobrint petits objectes que haguéssim deixat passat. Presències que coneixíem, i de les que no ens n’hem adonat.
L’home plora la ferida d’una carta, preguntant-se per què mai, ella, no la va enviar. Per què continuen aquells mots covant amor i desamor dins l’escalfor d’un llibre tancat.

Tot esperant-te

D

os copes buides, amatents al vi i a la nit. Dos plats blancs, tacats per una rosa negra a la vora, esperant el deler i la conversa. Bach a l’àmbit, afeblint el llum. I jo al sofà, amb el neguit de haver enllestit tots els detalls de la seducció, del sopar a casa amb ella. De la cuina estant arriben flaires ballarins, curulls d’herbes i somnis, i ja només em resta pensar en tu, tot guaitant la porta, que s’obrirà a toc de timbre, desfermant la teva imatge plena, sensualitat a cada corba, a cada plec del teu destí, al somriure que besaré traient-li la saliva i el batec, mentre les meves mans llisquen en seda i el meu peu esquerra tanca la porta i el meu cos empeny el teu vers el sofà. On agosarades defugim noses i acostem esguards, i ja ets en mi, meva! Amor, on no t’he besat, on no te he acaronat? El meu pit cerca els teus llavis alhora que les meves mans es perden sota el teu ventre cercant l’eriçat pubis, cercant el gemec, el preludi intens de la bellesa, del sexe. Aleshores tot és ball, ara lent, ara immers en la presa, ara ja sense domini del cos, tens i arc, fet de tu i de la humitat. Sóc paràsita de les teves entranyes, captiva dels teus moviments, convulsa del meu desig. I hi arribo a racons plens de sentida, i en faig altar i ofrena, i els ofereixo al Déu que viu i alena als teus llavis, deixo lliure els meus dimonis, arriba l’abandó, arriben... .

- Hola, que arribo d’hora?
- No, no, està tot llest, però n’he tingut un petit accident al final i he hagut de ficar-me a la dutxa. Passa per favor, i somriu que et faré un petó.

Fel

Tot esta com premsat, aixafat al terra. Fins l’aire, d’una feixuguesa estiuenca, sembla empès i dur, com impedint-nos el pas. El jardinet interior és pau immensa, pesantor en respirar. Pujo les escales fins la planta de dalt, on parets de fusta o imitació de faig fan de guia a portes de faig amb marcs d’alumini.. Rere les portes, un receptacle artificial amb sofàs tendres; una porta al fons, oberta en una nafra. Rere l’ombrà i la fosca dues cadires, una buida, l’altre amb dol. A tocar les cadires una gran finestra de vidre que dóna a una sala blanca de llum, on hi és la mort, la veritable pau que tot el camí anterior ens estrafeia.
Ja hi he arribat, l’angoixa que duia tancada en un puny fuig lliure en posar la meva mà damunt la teva espatlla. Hauria de seure, de dir quelcom que et portés una mica de condol. Però només puc deixar, lleu, la meva mà a la teva espatlla i al teu plor.

Les escales són de ferro i sonen a ferralla. Tan hi fa com les pugi, dia rere dia el mateix so, encara que hi vagi escales amunt de puntetes. Tanmateix, avui, la pluja barreja la seva gresca amb la meves passes, i això escalfa un nou anhel a les meves entranyes. En travessar la porta, el passadís de llum somorta m’empeny gola endins. Renuncio a les portes verdes dels costats fins arribar-ne a la cristallera que em barra el camí, i l’obre alhora. Febles veus de mestres resten enrere. Jo entro al menjador, enllà les llunes de la porta, i em rep el soroll de la neteja, de veus que canten en parlar, de dones amb bates blaves i xopes, lluint la seva roba interior i la seva feminitat amb desmesura. Travesso el laberint de taules on s’hi repengen les cadires i arribo a la cuina i la seva sentor de fum i calor. Saludo la mare sense mirar-la, cercant amb els ulls el cos d’ell, la seva roba blanca, la seva veu pregona. Trobo el sanglot i la desfeta, el cos convuls repenjat en una cadira, les mirades esquives i alhora compassives, una carta, un adéu al terra.

El paper em tremola a les mans, tota una nit de vetlla per a quatre mots. El meu cor ha arribat a la fi i no pot descriure els camins, només pot parlar de la fi, bategar greu. La nit s’escola pels carrers i els núvols fugen del vent i de l’alba. Els sorolls matiners pugen fins a la meva finestra, coloms pudents que em recorden l’ahir, la feina d’avui. Doblego el paper junt amb la meva covardia dins la butxaca, surto al carrer i serà ho primer a fer: acostar-me a la botiga, entrar-hi i deixar-li la carta, amb silenci, estrany missatger. I sortiré al carrer amb aquest regust de lament ja viscut a les entranyes.

La basca es fa senyora de les meves entranyes, n’he perdut el control. El cadàver fa pudor, dies d’oblit i brutícia creen la imatge precisa dels noticiaris. Quan de temps feia que no en sabia res de tu? La gent em preguntava i jo refugia les respostes, en feia boira i peresa. I avui, la vida m’ha cridat a les venes, i m’ha empès a cercar-te. I trobar-te, encara funciona la meva antiga clau, no has canviat el pany, potser esperant-me.
I que n’haig de fer jo ara, del teu cos podrit, corcat. Et miro i m’ennuego de records i fàstic, cap pregunta. Només trucar la policia.

A comissaria de bell nou per a reconèixer un altre cos estimat. Dos amants abandonats s’abandonen en la meva vida, a les dunes de la mort. Sorra que s’esllavissa com la safata d’alumini que duu la teva despulla, inflada per l’aigua.
Però ets tu, i les nits joves d’ahir. Em faig càrrec d’aquesta càrrega de maduresa, la sentor de la vellesa em va fer rebutjar-te, aquests anys de peresa que s‘embriaguen de cossos joves, grecs atletes, així com antics poetes. Et tanquen en la foscor i et deso en un calaix de la memòria, etiquetat com a oblit.

No em recordava de.. l’incident, del mal i de la vergonya. Quants anys tenia? Potser dotze, em vaig acostar a tu amb amor, amor de veritat. I vaig rebre la desgràcia de les teves entranyes. Les empentes del teu cos que mai he volgut recordar i mai més he volgut cercar: cap cos semblant, cap amor.

El teu fill, el meu germà oblidat, plora sota la meva mà. Rere el vidre jeus en la mort. I jo t’odio, de bell nou. Quina mentida la pau.

Capvespre

E

l capvespre fumejava al cel com els tallats de la taula. Tos dos observaven, arrecerats de la fredor dins el cafè, però gaudint l’enyor, amarant-se de l’inici de l’hivern a frec de vidre i carrer, observaven el cel feixuc i gris com el silenci que tot d’una els havia trencat la tarda. El capvespre esdevingué frontera, senzill i veritat.

S’havien trobat en un no-res, amb preses. Potser semblarà impossible, però la vida fa giragonses, desferma fantasmes i somnis, il•lusions. Feia mesos que tots dos xerraven mitjançant l’ordinador. Hauria de dir xatejar? No, allunyats de les abreviatures i les paraules monosíl•labes, amarats de literatura, feien cartes. Cartes! Ho enteneu, sé que la paraula us fa estremir, hi penseu en un ritual, quasi una religió, una fe. Si n’haguessin de fer-ne cinema hauríem de tintar amb boira la pantalla, i presentar suau i lent els passos d’una dona, la impaciència de l’home esperant el carter. I la pausa, la por en tenir el sobre a les mans, el dubte en obrir-lo. I la nit amb llum somorta, la taula, el paper on abocar el cor i el mot.
Feia mesos que tots dos es sabien enllà de la pantalla tremola de l’ordinador.
I un dia, com un no-res, es deixaren anar
... si ens veiessin... on....?... al cafè... duré una faldilla... jo no em posaré pas un clavell, però els meus texans....quan podem...al capvespre.
I davant de dos tallats, parlaren, de poetes i poemes, de vida i desamor. De família i mort. Es despullaren tendrament, amb un desig de pell, disfressant una humil luxúria. Però de mica en mica s’allunyaren, marcaren les fronteres de la llum, el capvespre es fonia en una nit plujosa, de flassada i solitud. Les cartes minvaven al record xopes de pluja i desencís.
Quan parlava, la poesia d’ell era corba, lliscava per tombs i mars calms, i sobtava quasi infantil, com els coloms d’un mag d’hotel.
En parlar, la poesia d’ella estava carregada d’angles, estimball i tempesta. S’abocava a la foscor, com el truc de màgia impossible i multitudinari.
Les paraules, el capvespre, un silenci de paisatge. La nit assassinà tota esperança i encara no sabien com dir-se adéu. Mai en van pensar.