Capvespre

E

l capvespre fumejava al cel com els tallats de la taula. Tos dos observaven, arrecerats de la fredor dins el cafè, però gaudint l’enyor, amarant-se de l’inici de l’hivern a frec de vidre i carrer, observaven el cel feixuc i gris com el silenci que tot d’una els havia trencat la tarda. El capvespre esdevingué frontera, senzill i veritat.

S’havien trobat en un no-res, amb preses. Potser semblarà impossible, però la vida fa giragonses, desferma fantasmes i somnis, il•lusions. Feia mesos que tots dos xerraven mitjançant l’ordinador. Hauria de dir xatejar? No, allunyats de les abreviatures i les paraules monosíl•labes, amarats de literatura, feien cartes. Cartes! Ho enteneu, sé que la paraula us fa estremir, hi penseu en un ritual, quasi una religió, una fe. Si n’haguessin de fer-ne cinema hauríem de tintar amb boira la pantalla, i presentar suau i lent els passos d’una dona, la impaciència de l’home esperant el carter. I la pausa, la por en tenir el sobre a les mans, el dubte en obrir-lo. I la nit amb llum somorta, la taula, el paper on abocar el cor i el mot.
Feia mesos que tots dos es sabien enllà de la pantalla tremola de l’ordinador.
I un dia, com un no-res, es deixaren anar
... si ens veiessin... on....?... al cafè... duré una faldilla... jo no em posaré pas un clavell, però els meus texans....quan podem...al capvespre.
I davant de dos tallats, parlaren, de poetes i poemes, de vida i desamor. De família i mort. Es despullaren tendrament, amb un desig de pell, disfressant una humil luxúria. Però de mica en mica s’allunyaren, marcaren les fronteres de la llum, el capvespre es fonia en una nit plujosa, de flassada i solitud. Les cartes minvaven al record xopes de pluja i desencís.
Quan parlava, la poesia d’ell era corba, lliscava per tombs i mars calms, i sobtava quasi infantil, com els coloms d’un mag d’hotel.
En parlar, la poesia d’ella estava carregada d’angles, estimball i tempesta. S’abocava a la foscor, com el truc de màgia impossible i multitudinari.
Les paraules, el capvespre, un silenci de paisatge. La nit assassinà tota esperança i encara no sabien com dir-se adéu. Mai en van pensar.