Fel

Tot esta com premsat, aixafat al terra. Fins l’aire, d’una feixuguesa estiuenca, sembla empès i dur, com impedint-nos el pas. El jardinet interior és pau immensa, pesantor en respirar. Pujo les escales fins la planta de dalt, on parets de fusta o imitació de faig fan de guia a portes de faig amb marcs d’alumini.. Rere les portes, un receptacle artificial amb sofàs tendres; una porta al fons, oberta en una nafra. Rere l’ombrà i la fosca dues cadires, una buida, l’altre amb dol. A tocar les cadires una gran finestra de vidre que dóna a una sala blanca de llum, on hi és la mort, la veritable pau que tot el camí anterior ens estrafeia.
Ja hi he arribat, l’angoixa que duia tancada en un puny fuig lliure en posar la meva mà damunt la teva espatlla. Hauria de seure, de dir quelcom que et portés una mica de condol. Però només puc deixar, lleu, la meva mà a la teva espatlla i al teu plor.

Les escales són de ferro i sonen a ferralla. Tan hi fa com les pugi, dia rere dia el mateix so, encara que hi vagi escales amunt de puntetes. Tanmateix, avui, la pluja barreja la seva gresca amb la meves passes, i això escalfa un nou anhel a les meves entranyes. En travessar la porta, el passadís de llum somorta m’empeny gola endins. Renuncio a les portes verdes dels costats fins arribar-ne a la cristallera que em barra el camí, i l’obre alhora. Febles veus de mestres resten enrere. Jo entro al menjador, enllà les llunes de la porta, i em rep el soroll de la neteja, de veus que canten en parlar, de dones amb bates blaves i xopes, lluint la seva roba interior i la seva feminitat amb desmesura. Travesso el laberint de taules on s’hi repengen les cadires i arribo a la cuina i la seva sentor de fum i calor. Saludo la mare sense mirar-la, cercant amb els ulls el cos d’ell, la seva roba blanca, la seva veu pregona. Trobo el sanglot i la desfeta, el cos convuls repenjat en una cadira, les mirades esquives i alhora compassives, una carta, un adéu al terra.

El paper em tremola a les mans, tota una nit de vetlla per a quatre mots. El meu cor ha arribat a la fi i no pot descriure els camins, només pot parlar de la fi, bategar greu. La nit s’escola pels carrers i els núvols fugen del vent i de l’alba. Els sorolls matiners pugen fins a la meva finestra, coloms pudents que em recorden l’ahir, la feina d’avui. Doblego el paper junt amb la meva covardia dins la butxaca, surto al carrer i serà ho primer a fer: acostar-me a la botiga, entrar-hi i deixar-li la carta, amb silenci, estrany missatger. I sortiré al carrer amb aquest regust de lament ja viscut a les entranyes.

La basca es fa senyora de les meves entranyes, n’he perdut el control. El cadàver fa pudor, dies d’oblit i brutícia creen la imatge precisa dels noticiaris. Quan de temps feia que no en sabia res de tu? La gent em preguntava i jo refugia les respostes, en feia boira i peresa. I avui, la vida m’ha cridat a les venes, i m’ha empès a cercar-te. I trobar-te, encara funciona la meva antiga clau, no has canviat el pany, potser esperant-me.
I que n’haig de fer jo ara, del teu cos podrit, corcat. Et miro i m’ennuego de records i fàstic, cap pregunta. Només trucar la policia.

A comissaria de bell nou per a reconèixer un altre cos estimat. Dos amants abandonats s’abandonen en la meva vida, a les dunes de la mort. Sorra que s’esllavissa com la safata d’alumini que duu la teva despulla, inflada per l’aigua.
Però ets tu, i les nits joves d’ahir. Em faig càrrec d’aquesta càrrega de maduresa, la sentor de la vellesa em va fer rebutjar-te, aquests anys de peresa que s‘embriaguen de cossos joves, grecs atletes, així com antics poetes. Et tanquen en la foscor i et deso en un calaix de la memòria, etiquetat com a oblit.

No em recordava de.. l’incident, del mal i de la vergonya. Quants anys tenia? Potser dotze, em vaig acostar a tu amb amor, amor de veritat. I vaig rebre la desgràcia de les teves entranyes. Les empentes del teu cos que mai he volgut recordar i mai més he volgut cercar: cap cos semblant, cap amor.

El teu fill, el meu germà oblidat, plora sota la meva mà. Rere el vidre jeus en la mort. I jo t’odio, de bell nou. Quina mentida la pau.