Com un vers d'en Joan Salvat-Papasseit

L

a Maria arriba a casa i es despulla, s’acosta a la finestra i hi repenja el cap abandonant les emocions al fred vidre. Porta una ferida blava als ulls, arran de culpa (hauria de trucar-li, i dir-li) Una ferida com un estimball de vida.

S’acosta la tardor i encara hi ha aquella escalfor de temps aturat a la vall. Quatre anys que hi viu i encara no ha aconseguit acostumar-s’hi a la fugida dels núvols lliscant muntanyes amunt: la rosada que es lliura l’aura com un incendi, soldats plens de recança envers la guerra, deixant enrere tanta pau. Tanmateix, avui l’esguard no cerca aquestes emocions –ara sí, ara no– quotidianes. La Maria, amb els cabells recolzats al vidre i amarant-se els ulls d’humitats, es deixa vèncer per una mandrosa malenconia, aconseguint així que la bellesa respiri en la imatge d’una dona nua i absent.

Tot d’una un vent del nord empeny, amb la saviesa que dóna la vellesa, els núvols foragitant paisatges a l’exterior. Tot d’una, els engendrats dits novells d’un vent del nord fan trontollar la finestra foragitant la melangia. La Maria torna de bell nou al seu cos, i pensa que ha de trucar-li, i dir-li. La Maria torna de bell nou al seu cos i somriu en saber-se nua, i no perd cap gest de bellesa.

No li truca, s’estira al sofà i deixa el telèfon damunt la tauleta, i es mira el ventre. Torna a somriure, no es pot estar de no fer-lo. Constantment somriu, atura el llavis en un gest d’abandó i tot seguit compassa els ulls: un somriure de bell nou. Deixa anar, suau, el seu dit cor per la pal•lidesa del seu ventre. Lleu, el fa lliscar, esgrafiant mitges llunes cada cop més llunyanes del baix ventre. Xiuxiuejant a les entranyes, hi escriu un destí, com anys a un arbre.

El telèfon la deixondeix, mira la petita pantalla i llegeix el seu nom. Deixa que el telèfon soni mentre el seu cos sencer s’amaga, com dins d’una ombra. Sona la tonada coneguda i personal fins que salta la bústia i és tot just aleshores que la Maria pensa que hauria de trucar-li, que hauria d’haver despenjar. Que ell també hauria de saber-lo. Però és tan bell que ara, tot, només li pertanyi a ella, tot! Doncs la vida sencera s’ha replegat, les muntanyes s’han abocat al bell mig de la vall cercant aquell punt on la vida es trenca i canvia l’horitzó. Es desfà el desfici dels darrers dies i neix una il·lusió carregada de dubtes i neguit. Neix un pols al ventre, una por que empeny entranyes amunt.

La Maria no en vol pensar, demà serà demà. Malgrat que la por comenci a agombolar tanta joia, res pot desfer les emocions que esclaten adesiara per tota la sang, a cada batec. Demà serà demà, i potser aleshores li truqui i li digui. Avui el primer vers del poema li pertany – hi pertany – només a ella: somriu, la Maria, tot recordant les seves paraules, quan tot just abans de sortir de la farmàcia la Rosa li ha preguntat com es trobava. No, no ha estat aquesta la pregunta. Com se sentia, sí, així ha estat.

Somriu la Maria – de bell nou somriu – en pensar en la seva resposta, amb la mà i la mirada al ventre, traspassant pells.

– Com un vers – digué, fent una pausa per tornar a començar – com un vers d’en Joan Salvat-Papasseit.