Narcolèpsia

Es despertà i llençà un Arc de Sant Martí perfecte, arquejat el cos i la llum, i ja conscient i sense saber el temps, però sabent l’instant, retornà a la feina. Començaven a circular vora el seu cos les rumors, el brogit, el dol i la tristesa.
Un brogit d’oceà, on estimava el cant de les balenes, l’oblit dels taurons, el vol calm de les mantes i l’escuma, i els corrents immens del fred, les serralades i el corall, tant d’amor, en un instant, un no-res, cridà i s’alçà damunt el llit i oblidà la mare i cremà de sal i engolí vida. Un brogit d’oceà, milers de crits...
Un mare, silenciosament, bressola el cos mort d’un infant que hauria de dormir, xuclar-li el pit, trencar-li les entranyes i les llàgrimes de joia, i no aquesta remor adolorida, cants de bressol xiuxiuejat cel amunt...
Aquell accident que tintà de color fúcsia les imatges rere el vidre, mentre s’escola la sang entre la ferralla... Restes arreu, l’avió... I ningú va sentir els crits... I tant de dolor mentre el fetge arrenca saliva i sang... Ennuegat en la desesperació i el riu....
Ell sap que la mort va ser creada per la dolçor, per anar-se amb tendresa, en la nit i el son, amb la joia d’acomiadar-se de la vida i els amors, no pas en la desesperació, en la feblesa del dolor, la covardia del dimoni i l’assassinat.
Però no en pot fer res, només ara, conscient i a corre-cuita fa ploure esperança, infanta nous amors, lliga la mort amb fils amarats de rosada, acarona els caps dels suïcides i els hi ensenya el bosc...
Tot això i més, fins que torni de bell nou, la inconsciència, la foscor. Cada cop més sovint. Ell ja sap que no és bo, que no es pot ser un Déu amb narcolèpsia.