conte

hi havia una vegada...

no us estranyeu, això és un conte. senzill. un conte petit, on no hi trobareu una lletra més alta que l'altra. ni cap paràgraf avançat. ans això és un conte, petit, senzill, i amb fades i follets, i amb una princesa vestida de parracs que espera neguitosa en la primera llum d'aquest dia de tardor, quan enllà, a la plaça major del poble el rellotge ressona set cops.
però també tots sabem, en tenim coneixença, que rere tota llegenda hi trobem una mica de veritat. i així la nostra princesa veu el sol ploure damunt les teulades, fent geografia a les parets i les finestres, lluir enfilada en les antenes, i arribar a besar, tendre, la finestra, pedra enreixada que és la seva vida.
ocells ensinistrats pel vent arriben al parc, donen saltets i criden mentre formiguegen els follets de l'angoixa cames amunt de la nostra princesa. bruna, la fada del matí, bellugadissa en la frescor del dia, besa les llàgrimes i la pal·lidesa de l'espera.
és un quart de vuit i ja la llum omple la deserta avinguda. falcons foscos entren amb les seves eines sagnants a l'edifici. la princesa els veu, sap de la foscor del bosc de la seva naixença, i sap que són porucs. amb una basarda immensa, però disfressada de poder. els seus ulls, maleïts, miralls deformes que fan petita la vida, la joia, els homes. falcons i foscors, els voltor resten fora, lluny, amb la tinta i la noticia bruta, obligada. quart de vuit, i la fada del matí cerca i crida la màgia, l'esperança, la mentida.
dos quarts de vuit. tot és silenci. al parc la princesa es desfà el cor i la cabellera, i parla. semblaria una boja als ulls de l'ordre i el seny. però recordeu, això és un conte, i fixeu-vos. la nostra princesa parla amb les cuques de llum, petites, volves si voleu, però tot plegat meravellós en la tristesa.
si en la història tots hem sentit parlar de coloms missatgers, als contes, amics, els missatges els porten cuques de llum. missatges d'amor i llibertat, d'amor que és llibertat, des d'uns llavis bells, fins a la presó del nostre heroi. allà, rere la finestra i la pedra. en l'odi a l'alba.
tres quarts de vuit i les campanes fan llanguir el dolor. la nostra princesa és raptada: drac negre com la pena li clava les urpes als costats, i un alè malaltís d'infern li fa venir basques tallant-li tot cant. res poden les fades contra aquest poder negre i antic. no poden conjurar cap cavall alat, cap cel obert. ni una besada, ni un comiat que no sigui somniat. passos d'heroi fan ressò de mort damunt els camps verds de tot el poble.
hi havia una vegada.....a les vuit del matí, la darrera volta de corda talla la vida. la nostra princesa torna a palau, al raval de la revolta, menjant-se tot l'amor que no li han deixat vessar