El Lesbos

Com cada matí, en abandonar el balou, la capitana llença l'esguard enllà del botaló per a prendre la mar com un destí. Enllà del bauprès, els apòstols drecen la immensa agulla tremolosa. La mar esdevé aleshores el nord inescrutable i meravellós. Com cada matí, en abandonar el seu balou, i abans d'anar fins al coronament del vaixell, la capitana s'omple de mar i esperança.

A popa l'espera la primera oficial. Sense paraules se saluden i sense paraules l'indica la broma de l'horitzó. La capitana sap que vol dir i dóna l'ordre. S'agafa a la regala de popa i observa com resta enrere la mar nafrada, escumosa, i conquerida pels taurons que segueixen tots els vaixells que tenen gosadia de navegar per aquestes mars.

Quantes mars n'hi ha, d'una sola mare. La primera oficial es feia aquesta pregunta tot donant les ordres. Les guaites ja pugen a les cofes i el gigre es fa girar recollint ormeigs. Quantes n'hi ha? Ella recorda la seva primera, aquella vista de terra estant. Calma, com acabada d'estendre. Va ser després, en navegar, que va aprendre que aquella mar era mentida. Era l'ham. Rere aquella imatge s'amagava la tempesta. Somriu la primera oficial en pensar que ella, el seu tarannà, també s'amagava rere aquella mar. Alça el cap veient com s'instal·len les guaites a les cofes.

Des d'aquí dalt el mar ho posseeix tot. Ulls, veu, rostre. Els ocells saben que la mar s'ha de navegar des de certa alçada. A trenc d'esquitx i alè. La guaita recorda com es va sorprendre el primer cop que va pujar pal amunt. No pas pel balanceig, o el so bell del vent contra les veles. No en sentir grinyolar les ànimes del vaixell, quan els baus fan onejar la coberta i el buc xiscla com assaborint la vida, la mar. Res d'això, no pas. Ans en veure tanta vida a una mar que ella pot solcar. Com fa ara, i sense perdre de vista la boira, cada cop més a prop, deixa anar l'esguard pel transparent llit d'aigua. Els taurons són a tocar de popa, però una mica allunyats, els dofins irreverents ballen sota l'aigua avançant i esperant el vaixell. Lluny, molt lluny, com si fos més savi que ningú, bufa la balena. El leviatan, l'inici de tantes llegendes que els homes han cosit al mar.

La boira ja és a tocar, la guaita cerca el penyal pel crit que espera la seva capitana.

Penyal del cabell!

Penyal del cabell. El crit baixa pal avall. La capitana pren el timó i es concentra enllà del bauprès tot seguint les indicacions de les guaites. A coberta tothom resta en silenci. Les marineres abandonen tota feina i esperen els crits que indiquen l'escorar-se precís del buc, lent. Tot és belluga al ritme que la capitana deixa anar. Esperen els cants.

Penyal del pit!

La mar s'ha fet laberint. Camí poruc. Cingles de roca fosca i xiulant acaronen les quadernes del buc. Tot està expectant. El Lesbos llisca com amb tendresa, com en un son que no ha de despertar.

Penyal dels ulls!

La capitana somriu, escorant-se a babord. Ella també ha vist el broll del leviatan. I també ha pensat en tantes llegendes que naveguen a la mar. Però sap que així com quasi totes són mentides, o exageracions de criatures marines, n'hi ha unes poques que són veritat. I mentre les sirenes en siguin una, el seu vaixell, el Lesbos, amb la seva tripulació femenina, serà l'únic que podrà navegar pel bell mig d'aquests espadats sense perill.

Un cant suau i captivador arriba al Lesbos, que es comprimeix i fa cruies a tocar de rocam.

Penyal del...!