H |
No cal morir més. L’home torna a deixar el llibre al calaix de la tauleta de nit i seu al llit, alleugerit per no haver d’ennuegar-se amb les pròpies llàgrimes i poder esbandir els ulls i el dolor. Lliscar suaument damunt la melangia.
“Si sabessis, estimat, amb quant de silenci vesteixo aquestes paraules, aquest batec. Si sabessis, amor, quin mal en fa dir-te amor, agombolar aquest cor malalt. Perquè això que tinc és una malaltia, i m’ennuega l’ànima i la vida. I tanmateix és ma sang, ma vida, vida meva, però així, de lluny. Tot sabent que et fa mal no ser a prop meu, no estar a la meva vora i no poder assaborir la meva pell, no besar-me més que amb la mirada. Hi ha tant de mal amagat darrera – dins- una besada que mai beurà altres llavis. Aquest desig carregat d’espines.
Si sabessis estimat amb quant silenci vesteixo aquestes paraules. Perquè visc cada dia amb un crit lligat a les entranyes, i amb aquesta cremor a dins l’ànima, em desfaig tots els matins dels llençols i de la sentor del meu home, i li dic bon dia, i es fa un nus la teva absència al meu ventre. I parlem, el meu home i jo: de com s’alça el matí, potser a la tarda plogui. I parlem dels nostres fills llunyans, mentre la solitud embriaga els mots i ens recolza a l’ahir, com demà.
Si sabessis amor, quin mal em fa dir-te amor. Perquè li dic amor a ell, totes les nits, bona nit amor. I faig niu al seu pit, abans de donar-li l’esquena i pensar en tu, i somiar que somio amb tu. I et dic amor, bona nit amor, mentre et desfaig suaument, com una pluja, a les meves entranyes .
Saps amor –quin dolor- que no puc anar amb tu, no puc deixar-lo. Abandonar tants anys, no puc amor, ell és un home bo, m’estima, i si més no està acostumat a mi. Estimo la seva bondat.
Ho saps amor
adéu amor.”
L’home no deixa anar cap llàgrima. Del llit estant, els records, les imatges amb que recorda cadascú dels seus gests, prenen nous paisatges, com una fotografia que poguéssim ampliar més enllà dels marges blancs, descobrint petits objectes que haguéssim deixat passat. Presències que coneixíem, i de les que no ens n’hem adonat.
L’home plora la ferida d’una carta, preguntant-se per què mai, ella, no la va enviar. Per què continuen aquells mots covant amor i desamor dins l’escalfor d’un llibre tancat.