És estrany. Vull dir això, tot d'una tenir consciència. És estrany tot d'una saber-se.
Vull dir que fa molt que hi soc, ans tinc un munt d'imatges lligades amb temps. Quina ànsia tinc ara de perbocar-les. Deu ser com crear de bell nou una vida, a corre-cuita, i acabar-la tot just comença.
També soc conscient ara de les converses. Bé, els monòlegs. Les preguntes sobre destinacions, o sobre la meva natura. Quants cops m'hauràs cridat, i quants n'he estat rebutjada de ta vida. Ara tinc les respostes.
Suposo que sempre les he tingudes, però és ara que puc respondre-les. Ara que podríem parlar, establir un diàleg, una intimitat bella. Ara. Ara! Ara haig d'obrir les ales. Amagar l'altra meitat de mi, aquella que fins avui ha estat conscient, viva, si ho puc dir així sense ironia.
Et veig que em preguntes. Potser em demanes, i jo t'escolto com si només jo sabés entendre't.
Però jo acabo de néixer, i tu minves. Ets amb la ranera dels desitjos. Ara, per un instant, ens veiem. Vols parlar-me, demanar-me. No pas cridar-me, ans demanar-me. I no tenim temps per a parlar-ne.
Seria bell seure, descobrir-nos, i veure que jo he viscut tota la teva vida. Que he plorat quan tu ploraves, que les teves llàgrimes es duien una mica de mi. I hem rigut tantes coses tu i jo. I hem estimat tan poc, però amb quina intensitat ens ha corprès unes altres vides, tan fràgils de vegades.
Seria bell, i trist. Tu comences a oblidar, i jo a recordar de cop, com si em llencessin un mar. Tanta sentor de sal.
El mar sempre ens ha esquitxat, ara ho sé. Ens ha omplert de malenconia des de la pell als poemes.
I ara, en la teva mort. Des dels meus records acabats d'aprendre.
Però no tinguis por, no et preocupis. Ara la vida callarà dins teu, no se pas on anirà. Com no sé on he estat jo fins aquest moment, malgrat totes aquestes imatges que sé de tu, que duc a sobre, i que et llenço maldestre al teu esguard.
Potser la vida vindrà amb nosaltres, i prendrà el meu nom.
Calma, jo seré ara qui estigui conscient. Pren-me. Fes cau de la meva ombra. La teva ànima i jo comencem ara.
No sé pas què comencem, tu ara em dius mort. Però veus, així com sempre has cregut que tots vosaltres teniu una vida particular, íntima, i una mort comuna. Ara, aprenem tots dos, que la mort també es particular, i íntima.
Fins i tot plena d'amor.
Ara, anem-hi.
