(Per Na Berta i N'Alexandre, que m'ho va demanar sense adonar-se'n)
Saps, Alexandre, i tu també Berta, no és pas senzill
escriure un conte. I molt menys un conte que ens parli dels dracs,
com tu vols, senyoret Alexandre. Ah! I no ens oblidem que aquests
dracs han de ser grocs.
Però Berta, en vols saber un secret, el teu germà en
té raó. Ans al nord, a trenc de gel, on les nits comencen a tenir
llum, hi ha un petit poble, des d'on podeu veure les muntanyes com
fronteres de la neu.
Un poblet, que si hi arribeu a l'alba, us semblarà fet
de vidre. Doncs en la nit, el gebre amara cabanes i racons, camins i
arbredes. Fins i tot us semblarà que els somnis obliguen als
habitants d'aquest poble a arraulir-se sota flassades per a no
despertar-se al matí dins un nova pell feta de prim cristall. En la
nit, ho hauríeu de veure, el poble es deixa prendre pel gebre, per a
renàixer de bell nou sota el feble sol, trencant la pell nocturna
com faria un ocellet amb la closca de l'ou que l'empresona.
Altra cosa que hauríeu de saber, és que aquest poble
es vora mar. Si arribem des del sud ho haurem de fer navegant, però
com podeu imaginar no ens servirà qualsevol vaixell. Oblideu-vos de
iots o grans transatlàntics, res que sigui empés per un motor. No
podreu pas, ja us ho dic.
Molta gent n'ha sentir parlar d'aquest poblet i dels
seus Dracs grocs, i dels tresors que hi naixen al bosc. I molts han
sortit amb expedicions immenses, amb brúixoles i detectors de
metalls i d'escalfor, invents nous elaborats dins la ment i els
laboratoris de genis acabats de sortir d'universitats i diners
d'empreses, que cercaven noves riqueses.
Pells contra el fred, pells sintètiques i angoixants,
lleugeres, impreses als diaris com quelcom pujant en la humanitat.
Bell, perfecte, un nou esglaó de l'home contra la natura. I així
màquines que es mouen contra el vent, que vencen la lluna i les
seves marees. Tendes que desfan el fred abans que arribin als cossos,
tendes contra la pluja, que poden estrafer la llar, el saló
d'aquella casa al sud, amb la xemeneia encesa..... Ah! Alexandre,
Berta, quant invent per a cercar un petit gest de Drac. I tot
debades.
Ans al poble vora el bosc dels Dracs grocs, a aquest
petit poble que té tot el mar inimaginable i màgic al sud, per a
trobar aquesta gent senzilla que coneix el secret dels Dracs i que
surten cada matí de Gener a recollir-ne els tresors, només s'hi pot
arribar sota un petit vent que naix al nord d'Europa, i t'empeny més
al nord al finals de Novembre.
Eren molt pocs els que sabien aquest secret. Ja us dic,
tres o quatre famílies que vivien vora un port vell, on les
llegendes deien que els vaixells que hi salpaven anaven a caure a
l'altre món, per a no tornar. Però fa anys que els pocs habitants
de les cases vinclades a l'acer fosc d'aquest port hi salpen per a
tornar amb les bodegues carregades d'embolics de fil lluent, com si
algú hagués desfilat el sol.
Alexandre, Berta, suposo que ja comenceu a imaginar quin
és el tresor dels Dracs, però si us plau, de moment escolteu.
Us diré ara el nom del poble. Lleugeresa.
És clar que aquest no és el nom correcte, però si hem
de buscar una traducció precisa del nom donat al poble en la llengua
d'origen, ens seria impossible. I si ens ne volem acostar al
significat, Lleugeresa sembla el més correcte.
Així doncs, ho podem dir ara, els habitants de
Lleugeresa, es preparaven a finals d'any per a recollir les closques
d'ou dels Dracs grocs. I això no era pas una aventura senzilla.
Els Dracs grocs vivien en les muntanyes de l'est, les
més properes al poblet. Al sud hi era el mar, ja us ho he dit abans.
A les muntanyes de l'oest hi vivien els Dracs vermells.
Tenien la ment fosca, i vivien molt poc. Ans es delien
llençant foc. Fins que el caliu que duien al ventre els consumia des
de dins. Molt perillosos els Dracs vermells, i la gent del poble ho
sabia molt bé.
Al nord, a les muntanyes de lluent blancor, es deia, que
era el territori dels Dracs de lluna. Pàl·lids, com malaltissos.
Però d'una bellesa nocturna que si algú els veia, era obligat a
perseguir-los durant la resta de la seva vida. En una malaltia
captiva.
Però a l'est, al Desembre, al bosc que hi havia al peu
de les muntanyes, hi naixien els Dracs grocs. I és cert que aquests
Dracs són grans, molt grans. Un Drac groc, amb les ales obertes,
podia fer ombra a tot el poble. Tanmateix naixien d'ous petits, que
us podrien cabre al palmell de la mà.
Ous que els Dracs deixaven dalt dels arbres cap el Juny.
I aquests arbres, plens d'espines llargues com un braç, feien quinze
metres d'alçada. I les espines eren tantes, que no deixaven caure
els ous al terra. I ja us podeu imaginar que eren aquestes closques,
primes, el tresor dels Dracs que cercaven els habitants del poble.
Ans aquestes closques es podien desfilar com un capoll
de papallona. Aconseguint un fil més delicat que la seda. I lluent,
reflectint la llum amb colors de l'hora precisa. Hauríeu de veure al
capvespre, un vestit d'aquesta tela caminant vora mar, reflectint
tots els color de l'horabaixa. Bell, aquesta és la paraula. Un
veritable tresor que es venia a les ciutats a preus increïbles,
tresor que vestia a reis i emperadrius, i que desfermava la cobdícia
que s'amaga dins les persones. Aquell desig d'enveja que embruta la
bellesa.
Així doncs, Alexandre, Berta, tenim els dracs grocs, un
tresor per a desfilar, i un poble que cada any es llença a
l'aventura. Ara podem iniciar el conte.
Ans un conte només és narrar quelcom extraordinari que
succeïx trencant ho quotidià. I aquest fet fora d'ho comú passà
aquell any que els homes trobaren els cims dels arbres buits.
Us ho podeu imaginar, pujar aquell arbre immens,
esquivant les espines, una feina que els duia mig matí, per arribar
a la fin dalt de l'arbre i no trobar-ne res.
I baixar amb la cara seriosa, per a trobar als companys
amb els mateix tret al rostre, i les mateixes mans buides.
Com us ho podeu imaginar la preocupació va ser gran al
poble. Es varen fer reunions, teories, es cercaren culpables. Que si
havia plogut molt, que havia fet molt de vent, que si els dracs
vermells havien sortit molt del seu àmbit i havien foragitat als
dracs grocs. Que s'havien sentit cants en les nits d'estiu, cants
amagats al vent...... es parlà molt, al poble. Però ningú sabia
que fer, i tots miraven el sud, cercant les veles dels vaixells, amb
les seves bodegues plenes de pells, herbes, i algun que altre luxe
desconegut. I es miraven les mans, buides, i de bell nou giraven el
cap al mar.
Aleshores, algú, preguntà si mai havia passat quelcom
semblant. Tot es miraren un moment, i després tots miraren a la
cabana de l'home més vell del poble.
L'ancià era un home isard, que només sortia de les
fustes de casa seva els dies de sol, i que sempre es queixava de tot,
i de la humitat, i altre cop de tot. Tenia una veu rogallosa, lenta,
que pujava i baixava. I amb aquesta veu, que costava d'entendre digué
que havia sentit parlar d'una vegada que sí, que els dracs no
posaren cap ou, i que semblaven haver desaparegut.
L'ancià callà.
El poble el mirava, amatent als seus llavis, esperant
mots i esperança.
L'ancià continuà parlant.
I les paraules del vell home entraren dins la sang de
cadascú de les persones, hi navegaven els mots fins a corprendre el
batec. I tots sentiren el fred, i tots miraren al nord. I tots els
esguards cercaren dalt de les muntanyes, en la neu, les paraules de
l'ancià.
Cercaren el vol de la pal·lidesa, l'angoixa de la
lluna, la majestuosa calma d'un drac blanc pentinant les muntanyes.
Però ningú veié res, allà al nord. Ans els dracs blancs són
llegenda.
Però no tenien res enllà de les paraules del vell, res
enllà de caminar fins al nord, robà un ou de drac blanc, i tornar
sense haver vist cap d'ells, ans la seva visió et duu a la bogeria.
No tenen res enllà d'aquests mots, d'aquesta aventura.
També podien abandonar el poble. No! Cinc homes i cinc
dones sortiren a l'endemà cap al nord, amb pells i menjar dins les
seves motxilles, amb els peus feixucs per una aventura impossible,
incapaços d'entendre com l'ou d'un drac blanc pot fer retornar els
dracs grocs. Cinc homes i cinc dones cap al nord, mentre al sud
l'horitzó s'obria perbocant velams.
Els vaixells hagueren de tornar amb les bodegues mig
buides. Deixaren al poble la meitat de les mercaderies que portaren i
la promesa de tornar l'any vinent. Es duien també la incredulitat
d'una historia.
Ara Alexandre, Berta, aquest conte es podria allargar
molt contant dia rere dia el temps que trigaren en arribar a les
muntanyes, aquells homes i dones. Com prengueren el camí vorejant
l'est, defugint el bram dels dracs vermells. Com dia rere dia
augmentava el fred, i es buidaven les motxilles. Com quedaren tots
bocabadats al peu de la muntanya, i com començaren plens de por la
pujada dos homes i dos dones. Els altres sis restaren al peu, de la
muntanya, esperant-los.
No va ser difícil la pujada, lenta si. Es van haver
d'aturar alguna vegada, tornar enrere, cercar nous camins, discutir
vials, i aturar-se al sol de migdia, tant a tocar!
Trigaren un dia en pujar fins al cim, ja us he dit que
no va se pas difícil. Però s'arrauliren els uns contra els altres
per a passar la nit de llum somorta i cercar l'ou a l'endemà. Allà
dalt no hi havia res, ho pressentien, sabien que no hi trobarien cap
ou, però esperaren l'alba, enganyant el fred amb els cossos.
L'alba deixà anar la seva llum i espargí un silenci
vibrant al cim i als cossos. Com una dolçor. Els quatre aventurers
s'alçaren estirant els músculs, i miraren al voltant. Neu arreu,
res més.
Miraren al costat nord de la muntanya, aquí aquesta
davallava quasi recta, com un cingle, i a baix se sentien els vents
colpejant el costat nord de la serra, més enllà la neu esdevenia
gel.
Però cap ou de drac. Cap vol pàl·lid. Cap drac.
Escarbotaren en la neu, s'estiraren a terra cremant-se
la galta amb la neu, cercaven en el silenci un batec, un no-res de
blanc damunt la blanca neu. Però no-res. Allò que ja sospitaven,
que l'historia de l'ancià era mentida, només una llegenda, es feia
tangible, se'ls escolava de les mans tota esperança. Es miraven
sense voler veure's. I tornaven a començar de bell nou la cerca.
Fins que segueren damunt la neu, derrotats, en silenci.
El dia passava.
I la més jove de totes, una noia anomenada Berta,
començà a recitar com per a ella, les paraules de l'ancià.....
.......dalt el cim blanc.......hi trobaren..........quan
al sud anomenen baixa aquesta hora.........un ou de lluna......al
bell mig........i sota el so de la immensitat de les
ales.......només............................sense
esguard............inici del so...............
Na Berta es mirà les mans, somrient, i mirà el sol.
Parlà amb els seus companys, els hi digué el que la seva ment havia
descobert, i el que pensava que havien de fer.
Els altres la miraven incrèduls. Les paraules amb que
el vell var guarnir la seva historia no els semblava tant important,
ni per a ells prenia el mateix significat. Però no perdien res
esperant, una mica més, asseguts a la neu, mentre el migdia
començava a restar lluny, en cercle, i recordant-se de tancar els
ulls.
Al capvespre, allò que alguns anomenen l'hora baixa,
quan el sol i la lluna sembla que per fi es trobaran, Na Berta i els
seus companys sentiren un so feble de vol, que de mica en mica anava
pujant sa intensitat. Tancaren els ulls, i sentiren amb tot el seu
cos el Drac, la seva immensitat. Els hi estremia a la pell el vol, la
neu llençada contra els per la proximitat del Drac els cremà i els
afeixuguí el cos. Na Berta pensava només dos paraules, mentre el
món semblava girar al seu voltant. Dos paraules, mentre s'esforçava
per a no ser llevada del terra. Dos paraules, com una vida, per a no
tornar-se boja dins el laberint de vent i brams que s'havia creat al
seu voltant. Dos paraules, dos senzills mots com tatuats al seu
cervell.
Dos paraules: ulls tancats.
Tot restà en pau de cop. Com si la muntanya s'hagués
engolit tot el que l'envoltava. Na Berta obrí els ulls. Estava sola,
els seus companys havien desaparegut. La blancor li feria la mirada.
Hi havia un silenci extrem arreu. Davant de ella, confós amb la neu,
un petit ou d'una bella pal·lidesa bategava lleu la seva closca.
Na Berta prengué l'ou i el fica entre les seves robes.
Sentí el batec de l'ou com si tingués un altre cor. Començà a
baixar la muntanya, sense mirar enrere. Sense voler pensar en els
seus companys, ni quin camí de bogeria prengueren.
Quan arribà amb la resta de la companyia que
l'esperaven a peu de serra, obrí les seves robes i els hi ensenyà
l'ou. Quan preguntaren per la resta d'amics, només digué que
obriren els ulls.
Camí de tornada, més ràpid. Ans el tresor que duien
els empenyia com una ansietat. Allà a tocar, el bosc de l'est. Ara
els arbres coneguts ja els envoltaven.
Na Berta es va treure l'ou de les robes. Amb cura, el
passà al seu company, un mica més amunt, que el passà al seu
company, més amunt, company, ou, més amunt......i així deixaren el
tresor pàl·lid dalt del arbre més alt que trobaren al bell mig del
bosc de l'est.
L'arbre escruixí brancam i defenses i tancà l'ou dins
seu.
Na Berta veia la llum, com de lluna, des del terra.
Hauria de contar aquesta historia als nens del poble, perquè quan
fossin grans la contin als nens del poble, i quan aquests fossin
grans......i a la fi, quan esclati l'ou i un drac blanc defugi el
bosc en el silenci d'una futura matinada, i s'endugui amb ell els vol
dels dracs grocs, el seu poble sàpiga que ha d'anar a les muntanyes,
al cim tallat de neu, i seure en l'horabaixa amb els ulls ben
serrats.
Na Berta i els seus companys tornaren al poble sentint
arreu el vol dels dracs. Molts dracs vers les muntanyes de l'est.
