Hauria de començar amb la pluja. Però la veritat és que no sé contar histories. Mai n'he sabut. M'espargeixo, els mots i el meu pensament troben mil camins i fugen d'allò que en realitat vull contar. Però intentaré contestar a la teva pregunta, i com que la guerra ja la saps, i els bombardejos, començaré per la pluja.
En sortir del refugi plovia. Aquells malparits ens bombardejaven dia rere dia. No sempre a la mateixa hora, i havia dies que en feien festa. Guerra psicològica, suposo. És estrany pensar que ningú es pot acostumar a les bombes per rutina. Són les nou! Anem al refugi... . Així que, no en fos el cas, deixaven caure les bombes en un horari desigual.
I aquell dia, en anar al refugi, el cel era seré, i en sortir plovia. Primer un plugim poruc, resseguint camins oberts, després a bots i barrals, durant hores.
A la fi, les muralles de la ciutat no aguantaren tanta aigua, i s'ensorraren per la banda de l'escorxador. El turó que amagava pressions es deixà anar, s'esllavissà en fang envaint l'escorxador, i traient totes els seus budells al carrer. Un fàstic, però no facis cas a les llegendes que en parlen de cossos i membres allà afusellats. Hi havia gana, a l'escorxador no és matava res. Al carrer només hi havia fang i brutícia.
A mi m'agradava pintar. Veus, potser hauria d'haver començat amb mi, aquesta historia. Però també hi havia mancança de papers. Com jo treballava a despatx de notari abans de la guerra, i hi vaig continuar treballant, a despatx de comissari, en treia papers escrits per aprofitar espais entre paràgrafs, o els marges. De vegades trobava un paper només escrit per una cara. Quina joia. Si sabés el meu ex-cap on anaven tots els seus llibres, tota la seva feina. El varen matar el primer dia. La veritat, no el vaig plorar gaire. Espero que els meus empleats no tinguin aquesta consciència amb mi.
Jo em vaig lliurar d'anar al front per la cama. No va ser cap accident, vaig nàixer així. Així que només podia sobreviure en despatxos, i somniar a volar amb la pintura. Quan sonava l'alarma, agafa un paper, el llapis, i cap al refugi. Hi dibuixava els rostres de la gent que m'envoltaven. Sempre semblaven pensar.
El dia després de la pluja vaig fer el mateix, vaig agafa paper i llapis, i al refugi. En passar davant de l'escorxador, el refugi era tot just a la cantonada, dins una bodega que utilitzava una antiga cova romana com a magatzem. Com deia, en passar pel carrer de l'escorxador, vaig veure una noia arrossegant un tió damunt del fang de l'esllavissada. Semblava un esforç impossible, i innecessari. No era una imatge normal. Em vaig aturar a contemplar-la. La noia vestia de fred, i el tió era enorme. No avançava gaire. Un cop a l'esquena i el so d'avions en van fer girar cua vers el refugi. No li vaig veure la cara a la noia. I mai he sabut perquè no vaig anar a dur-la cap al refugi. D'alguna manera, no podia trencar aquesta imatge que trencava un dia de guerra a la rereguarda.
En sortir del refugi el tió encara hi era. La noia, no vaig saber mirar. A les mans tenia el dibuix d'ella, d'esquenes, el peus ensorrats, el cos esquitxat, les mans a la fusta, i tota la imatge tibada en esforç. Tot volia avançar, o fugir. Potser vaig plorar. Res no podia ser igual. Vaig posar les mans damunt el tió i vaig començar a empènyer, fins perbocar el no-res que duia a dins.
Aquell dia vaig decidir deixar de pintar i fer-me escriptor. Però ja veus, no sé contar histories. I vaig acabant editant llibres. La imatge de la meva editorial va nàixer aquell dia. Una noia arrossegant un tió pel fang.
Vols un cafè abans de fer-me la segona pregunta? Ja veus que trigo molt en les respostes...
