CABELL

Prime conte de la Mare

Per a la Dafne, per a l'Iker




Sabeu, Dafne, Iker
hi havia una vegada, molt al nord, quasi a tocar de gel, una illa de nom Silenci. Si feu de vostra mà l'oceà, i alceu una mica el dit petit, així era l'illa Silenci. Quelcom dubtós, un dit de terra sorgint d'una mar calma.

En realitat no tenia nom. Els primers mariners que hi arribaren i aconseguiren marxar li posaren Silenci, ans cap so l'habitava.

Per exemple, no hi havia estimball, cap cingle, ni roques. Només una platja de sorra lleugera, esponjosa, que es deixava amarar pel feble onatge. No, a les costes de l'illa Silenci no se sentia el brogit del mar. I a Silenci, mai bufava cap vent. Ni aquest del Nord que tant saben els mariners i les esperances.

La gent de l'illa no tenia oïdes. Ni orelles, cap orifici als costats del cap. Ans aquesta buidor de so, si els habitants haguessin tingut orelles, els hi entraria, pressionant les parets internes de l'oïda. Aquesta s'esforçaria per a sentir aquesta buidor. Ho enteneu, voldrien escoltar l'absència total de so. Això és impossible, és la llavor de la malaltia, de mica en mica, tot el seu cos aniria a concentrar-se en escoltar, els nervis voldrien sortir i els ompliria el cos de picor. La sang els aniria més ràpid, cercant un mínim zumzeig. I el cor voldria fer sentir els seus batecs , bategant amb força i sense cap ritme. Però no hi ha so possible en aquesta illa. S'haguessin tornat bojos, els habitants de Silenci si haguessin tingut orelles.

De fer, els primers visitants que trobaren aquesta illa, es tornaren bojos en qüestió de dies. La gent de Silenci els observaven estranyats. No ho comprenien. Van caldre científics molt savis, amb anys d'ofici estudiant els misteris, i mes visitants, mariners que arribessin a la illa, per a fi comprendre que tot el mal es trobava a les orelles. Després de moltes observacions, de posar espelmes encesos davant dels llavis dels mariners, a la fi van establir una relació entre el moviment aleatori de la boca d'aquells homes, i les orelles. Van publicar les seves conclusions i a Silenci, durant molt de temps, es varen fer tesis a les universitats sobre aquest primer estudi.

Així doncs, després de treure i publicar les seves notes, els científics més savis de Silenci, les autoritats duaneres i les sanitàries, prengueren la determinació d'establir una llei segons la qual tot nouvingut a l'illa s'hauria de colgar les oïdes amb uns taps homologats pel govern. Tanmateix no servia de gaire això, ans la buidor s'infiltrava de mica en mica pel petits porus, potser ajudats per la pressió o la curiositat de l'aire, i aconseguia a les acaballes de la primera setmana entrar dins el cap i despertar el vertigen, la picor, l'ansia de un soroll. A la fi de la segona setmana la bogeria guanyava la ment del pobre home vingut de fora de Silenci.

El govern va decidir, després de la recomanació dels savis, que l'estada a l'illa dels forasters no podia anar més enllà d'una setmana.

Però us preguntareu perquè volia anar ningú a aquesta illa maleïda. Veureu, a Silenci hi havia tres coses que la feien especial, la falta de so, els fils que oloraven a música, i per als mariners i comerciants, llavors de la planta d'aigua.

Les plantes d'aigua eren unes flors que deixaven anar les seves arrels sota l'aigua. Suraven damunt els llacs alts de la muntanya amb els seus pàmpols oberts com una falda lleugera al bell mig d'un ball. Mentre que per sota els llargs i prims fils que eren les seves arrels, encalçaven els aliments trencant l'aigua i robant-li minerals i oxigen. És una plant molt bella, un calze d'un verd fosc i lluent servava dins seu uns pètals de neu, encerclant una corona d'un vermell encès. Un dels primers viatgers sotmès a les noves lleis, s'endugué una a casa seva, cap al sud, a una petita casa d'un poble coster.

L'home va construir una peanya on hi col·locà un recipient fons i ple d'aigua, i on deixà surar la planta. Tot això ho va fer instal·lar al costat de les escales que menaven a la segona planta. Així quan hom hi pujava, anava deixant la construcció al seu costat i en arribar dalt era sorprès per la bellesa de la planta.

Aquest home tenia una filla, malalta de melangia. Tenia deu anys, però la malaltia la va omplir de tardors aturant-li les altres estacions, i el seu cos era feble, prim, petit, d'una nena de cinc anys. La melangia té això, treu la gana i tot sembla flotar i allunyar-se de nosaltres.

Quin enyor tenia aquest home del riure infantil.

Un matí, el mateix dia que pujaren els falciots del sud, l'home sentí com tremolava l'aire. S'alçà del llit i en mirar per la finestra va veure a la seva filla corrent rere els cadells de la gata. I reia. Reia! I tot semblava novell i curull d'esperances.

Quan preguntaren més tard a la nena quan començà a sentir aquesta joia, ella digué: “just després de beure, pare” assenyalant l'elevada aigua, cau de la flor.

En escampar-se la noticia, i ho va fer molt ràpidament, el comerç de les flors d'aigua prengué volada i de seguida molts armadors enfilaren ses proes cap al nord. I any rere any descobrien una malaltia vençuda per aquesta planta.

Tanmateix Dafne, Iker, jo us volia parlar del fils que oloraven música. Perquè una illa sense sons, té música?.

Hi havia a Silenci uns arbres d'escorça negra i prims que creixien fins a alçaries impossibles. I una vegada havien assolit la mesura del vol, deixaven caure fins a terra una cabellera frondosa, curulla de seda. Perquè aquests cabells, allà els hi diuen fils, tenien el tacte de la seda. I quan hom s'hi acostava, els prenia, els bellugava, o els deixava caure, s'oloraven tonalitats que mai havien existit abans. Com tocar les tecles d'un piano. Una a una, sentim com ens penetra pels narius un cant de bressol. O toquem les tecles esbojarradament, i aconseguim la estridència d'una orquestra.

Aquests arbres només creixien al cantó nord de l'illa, plens de fred. I en un racó de gel hi va pujar un arbre que s'afeblí a mig creixement. La seva cabellera baixava suau, sense la força d'estimbar-se que aconseguien els seus germans gràcies a alçades més poderoses. I sense una negror pregona.

Sabeu aquells ocells que al desembre ens omplen el cel i les oïdes? Aquests ocells foscos feien bo de bellugar aquella petita cabellera, amb una tendresa extrema. Perquè aquells cabells, si els bellugaven fort, la música olorava a terra nafrada, però amb tendresa, fent-los lliscar, aleshores sentireu tot l'escalfor de l'estima dins una abraçada.

Sabeu aquells ocells que al desembre ens omplen la ciutat i els nervis? Un any tornaren i portaren sense voler restes d'aquells cabells de tendresa sota les plomes, enganxades a les potes, o al rebuf del seu cridar.

Quan marxaren, petits cabells restaren amagats a façanes, teulades, carrers...arreu. Però ningú els veia, i si algú en trobava algú, ho escombrava, o el deixava sense preguntar-se d'on havia sortit. No aconseguien olorar-li el so, la tendresa.

Sabeu, la vostra iaia Maria, quan era prenyada de la vostra mare, quan ja els ocells havien marxat una i dos i tres vegades. I havien abandonat tanta música arreu sense que ningú se n'adonés, la vostra iaia Maria, sense saber com, quan arribà a casa després de fer volar els carrers sota els seus peus, duia a les mans un d'aquells cabells de música.

Va seure, la vostra iaia, i amb la mà al ventre parlà a la vostra mare sense necessitat de cap veu.

Veieu doncs, Dafne, Iker, la màgia.

Si us acosteu a la mare, i amb tendresa...Sí, suaument li acaroneu el cabell, acosteu els nassos, sentireu la música de la seva abraçada plena d'estima.

Vet aquí un gat.....ara dormiu, somnieu.

Plans de fugida

Després de l'horabaixa serà bo de caminar, minven les llums i els carrers s'alenteixen. Bona hora per a cercar una xerrada, un terrassa, un adéu. Quelcom que faci lleuger el cos, ens netegi del dia.

Caminar fins a la platja, retenint l'ansietat amb la calma. I així arribar-hi tot just quan senyoreja la marea i la sorra s'arrauleix per la humitat i la basarda. Ja fosc, amb una lluna novella, fosc com boca...de llop? No recordo la dita. Com boca de periquito segur que no era.

La ironia sembla més fàcil quan hom fa més clara...les determinacions.

Les llambordes de la rambla s'aniran esmorteint. Quins pensaments tindré dins el passeig? Tot veient la mar, cada cop més negra, més barrejada de cel. Ja cel enllà de la balconada. M'adonaré de la gent? O aniré farcit dins ma solitud, la meva vesta?

Sé que quan agafi el passeig de les Palmeres i deixi la meva cita a la dreta tot serà més ràpid, pensaments de curta vida i passes amb més ansietat. Les escales fins al pas sota la via les baixaré corrent. Sota el pont, amb el soroll de mar inundant-me, m'aturaré un instant. Potser passarà un tren que em faci trémer. Els pocs metres fins a la sorra tornaran a ser d'extrema lentitud.

De veritat estic planejant això? Si ho pogués dominar tot, les fàbriques i els núvols deixarien viure els estels. Si ho pogués dominar tot, no em caldria pensar aquestes paraules

Que pensaria si ho pogués fer? Estupideses, que aquest dolor continuï esgrafiant els paisatges de les hores adormides. Quants s'estaran allitant damunt les meves passes. I ells? Ella? Tota la seva vida en altres mans, fins els meus records seran gronxats pels seus records.

La platja!

I en arribar a la sorra? Em trauré les sabates. Els peus nus, prenent el batec fonedís de la platja. Quina serenor al cel, a la pell. Sí Antoni, deixat emportar pels pensaments, dóna bellesa a la mort.

La mar....

La mar mare, la mar fi. Ennuega, pren, emmalalteix la por. La mar, cançó, barcarola, bressol i agonia. La mar antiga, nova sota la lluna invisible. Bes. La mar arrel, arbre, fruit, poma prohibida. La mar secret. La mar mot, paraula impossible. La mar esquitx i rocam. La mar nua de sol. La mar. I prou.

La mar allà, a un no-res, i tant llunyana. Serà més inabastable en la tremolosa solitud de la fosca, que no pas ara, en aquests pensaments. Quan de temps estaré mirant-la, cridant-me amorosida? Li posaré rostres? O ajupiré el cap i correré cec cap a elles?

Quin sol enlluerna els vidres, ara, en aquesta terrassa, d'esquenes als meus pensaments. Quina mentida la llum.

Em despullaré. No! Em despullaré dins, ja engolit, lluny.

Nedaré fins el cansament, sentint les pessigolles infantils de la basarda i la foscor. De natura aliena. De sal. I després, cara amunt, fent el mort. No puc deixar de fer acudits dolents.

Captiu del cel, lluent de bombolletes i lluna, després, quan trigarà la immensitat a engolir-me.
Enfonsar-m'hi, per a no ser, per a netejar la memòria meva, la dels altres. I arrabassar-me aquesta tristor ja quotidiana.

Esdevindré mar? Cauré suaument.

Em guanyarà la por?

Potser ho hauria de planejar més complicat, per a no fugir-ne. Potser no hauria de planejar més enllà del primer pas. Potser....

- Hola, que fas?
- Penso
- En....
- Tocar el dos...Vols prendre alguna cosa?

Tió

Hauria de començar amb la pluja. Però la veritat és que no sé contar histories. Mai n'he sabut. M'espargeixo, els mots i el meu pensament troben mil camins i fugen d'allò que en realitat vull contar. Però intentaré contestar a la teva pregunta, i com que la guerra ja la saps, i els bombardejos, començaré per la pluja.

En sortir del refugi plovia. Aquells malparits ens bombardejaven dia rere dia. No sempre a la mateixa hora, i havia dies que en feien festa. Guerra psicològica, suposo. És estrany pensar que ningú es pot acostumar a les bombes per rutina. Són les nou! Anem al refugi... . Així que, no en fos el cas, deixaven caure les bombes en un horari desigual.

I aquell dia, en anar al refugi, el cel era seré, i en sortir plovia. Primer un plugim poruc, resseguint camins oberts, després a bots i barrals, durant hores.

A la fi, les muralles de la ciutat no aguantaren tanta aigua, i s'ensorraren per la banda de l'escorxador. El turó que amagava pressions es deixà anar, s'esllavissà en fang envaint l'escorxador, i traient totes els seus budells al carrer. Un fàstic, però no facis cas a les llegendes que en parlen de cossos i membres allà afusellats. Hi havia gana, a l'escorxador no és matava res. Al carrer només hi havia fang i brutícia.

A mi m'agradava pintar. Veus, potser hauria d'haver començat amb mi, aquesta historia. Però també hi havia mancança de papers. Com jo treballava a despatx de notari abans de la guerra, i hi vaig continuar treballant, a despatx de comissari, en treia papers escrits per aprofitar espais entre paràgrafs, o els marges. De vegades trobava un paper només escrit per una cara. Quina joia. Si sabés el meu ex-cap on anaven tots els seus llibres, tota la seva feina. El varen matar el primer dia. La veritat, no el vaig plorar gaire. Espero que els meus empleats no tinguin aquesta consciència amb mi.

Jo em vaig lliurar d'anar al front per la cama. No va ser cap accident, vaig nàixer així. Així que només podia sobreviure en despatxos, i somniar a volar amb la pintura. Quan sonava l'alarma, agafa un paper, el llapis, i cap al refugi. Hi dibuixava els rostres de la gent que m'envoltaven. Sempre semblaven pensar.

El dia després de la pluja vaig fer el mateix, vaig agafa paper i llapis, i al refugi. En passar davant de l'escorxador, el refugi era tot just a la cantonada, dins una bodega que utilitzava una antiga cova romana com a magatzem. Com deia, en passar pel carrer de l'escorxador, vaig veure una noia arrossegant un tió damunt del fang de l'esllavissada. Semblava un esforç impossible, i innecessari. No era una imatge normal. Em vaig aturar a contemplar-la. La noia vestia de fred, i el tió era enorme. No avançava gaire. Un cop a l'esquena i el so d'avions en van fer girar cua vers el refugi. No li vaig veure la cara a la noia. I mai he sabut perquè no vaig anar a dur-la cap al refugi. D'alguna manera, no podia trencar aquesta imatge que trencava un dia de guerra a la rereguarda.

En sortir del refugi el tió encara hi era. La noia, no vaig saber mirar. A les mans tenia el dibuix d'ella, d'esquenes, el peus ensorrats, el cos esquitxat, les mans a la fusta, i tota la imatge tibada en esforç. Tot volia avançar, o fugir. Potser vaig plorar. Res no podia ser igual. Vaig posar les mans damunt el tió i vaig començar a empènyer, fins perbocar el no-res que duia a dins.

Aquell dia vaig decidir deixar de pintar i fer-me escriptor. Però ja veus, no sé contar histories. I vaig acabant editant llibres. La imatge de la meva editorial va nàixer aquell dia. Una noia arrossegant un tió pel fang.

Vols un cafè abans de fer-me la segona pregunta? Ja veus que trigo molt en les respostes...

ARA

És estrany. Vull dir això, tot d'una tenir consciència. És estrany tot d'una saber-se.



Vull dir que fa molt que hi soc, ans tinc un munt d'imatges lligades amb temps. Quina ànsia tinc ara de perbocar-les. Deu ser com crear de bell nou una vida, a corre-cuita, i acabar-la tot just comença.

També soc conscient ara de les converses. Bé, els monòlegs. Les preguntes sobre destinacions, o sobre la meva natura. Quants cops m'hauràs cridat, i quants n'he estat rebutjada de ta vida. Ara tinc les respostes.

Suposo que sempre les he tingudes, però és ara que puc respondre-les. Ara que podríem parlar, establir un diàleg, una intimitat bella. Ara. Ara! Ara haig d'obrir les ales. Amagar l'altra meitat de mi, aquella que fins avui ha estat conscient, viva, si ho puc dir així sense ironia.




Et veig que em preguntes. Potser em demanes, i jo t'escolto com si només jo sabés entendre't.

Però jo acabo de néixer, i tu minves. Ets amb la ranera dels desitjos. Ara, per un instant, ens veiem. Vols parlar-me, demanar-me. No pas cridar-me, ans demanar-me. I no tenim temps per a parlar-ne.

Seria bell seure, descobrir-nos, i veure que jo he viscut tota la teva vida. Que he plorat quan tu ploraves, que les teves llàgrimes es duien una mica de mi. I hem rigut tantes coses tu i jo. I hem estimat tan poc, però amb quina intensitat ens ha corprès unes altres vides, tan fràgils de vegades.
Seria bell, i trist. Tu comences a oblidar, i jo a recordar de cop, com si em llencessin un mar. Tanta sentor de sal.

El mar sempre ens ha esquitxat, ara ho sé. Ens ha omplert de malenconia des de la pell als poemes.
I ara, en la teva mort. Des dels meus records acabats d'aprendre.




Però no tinguis por, no et preocupis. Ara la vida callarà dins teu, no se pas on anirà. Com no sé on he estat jo fins aquest moment, malgrat totes aquestes imatges que sé de tu, que duc a sobre, i que et llenço maldestre al teu esguard.

Potser la vida vindrà amb nosaltres, i prendrà el meu nom.




Calma, jo seré ara qui estigui conscient. Pren-me. Fes cau de la meva ombra. La teva ànima i jo comencem ara.

No sé pas què comencem, tu ara em dius mort. Però veus, així com sempre has cregut que tots vosaltres teniu una vida particular, íntima, i una mort comuna. Ara, aprenem tots dos, que la mort també es particular, i íntima.

Fins i tot plena d'amor.



Ara, anem-hi.