Crematori
Belluga els peus
aixecant amb les sabates pols del camí. Sense alçar gaire el cap
s'acomiada dels últims...convidats? Participants? De les darreres
persones que han vingut al darrer acte de la cerimònia. Diu que no,
amb veu baixa i gronxant lleu els ulls a l'ajut que li ofereixen. -
No em cal res, de veritat. Estic bé. No, marxeu tranquils.. mentre
belluga els peus sense moure's del lloc. Fins arribar a la solitud
que li crema des de dins.
Gira el cap i mira
l'edifici modern qua acaba d'abandonar. Un passadís amb terra de
fusta, vidre a la paret esquerra, amb lletres grans definint les
seves propietats. A la dreta un jardí d'aquests que es fan ara de
pedres i geometries. Es treu la jaqueta i camina fins al cotxe. Hi
seu i l'engega. Treu un cd i el posa a l'aparell de ràdio a l'hora
que fica l'aire condicionat. Fa calor, el display del cotxe indica 30
graus a fora. Tanca els ulls mentre comença a sonar.....
Primer moviment
Voldria anar
enrere, als dies feliços que sempre es comenten en aquests casos.
Però no pot. Dins seu hi ha una barreja de dolor i buit. Veu el seu
rostre bell, que sempre el captivà, i el fereix com si es pogués
arrencar trossets d'ànima. I tot d'una ella torna, malalta i suant
al llit, sense ser ella. I és en aquesta imatge que pot recordar una
mica, endinsar-se en les hores nocturnes d'hospital, amb la seva mà
dins les seves i la morfina marcant un ritme precís de llum vermella
i freda. En aquelles nits, ell podia mirar-la i anar enrere, a una
festa d'aniversari, a un rostre il·lusionat dins una sala buida,
fent-hi projectes a l'aire. A un bes mentre dormia, i a despertar-se
amb el seu cos nu i calent a trenc de pell i matí.
En aquelles nits
d'hores feixugues es podia. Però ara, dins aquest cotxe, dins seu,
tot record defuig esdevenir imatge, massa ràpids defugen l'oli que
els aturaria en un paisatge íntim i etern.
Ara creen
laberints i monstres impossibles.
Segon moviment
Obre els ulls i
arrenca el cotxe. Pren l'autovia sense saber quina direcció. És
fugir i preguntar.
Preguntes que tots
coneixem. Aquests per quès sense resposta. I sense adreça. Tot
cercant comprendre's se sent culpable, foragita sa vida. Torna a dies
d'infància. Es replega a uns segons, al foc del crematori. I troba
altres culpables.
De veritat
existeixes tu, Déu? De veritat hi ha algú bellugant aquests fils
com cadenes? Qui m'empeny a odiar-te sinó tu, que m'has pres tant
com estimava?
La carretera
avança ràpida. Condueix d'esma. Als altaveus dialoguen la guitarra
i el fagot. I ell dialoga des de les seves entranyes amb un ésser
del que mai n'ha tingut fe. Fins ara, que el seu esperit vol,
necessita un culpable.
Plora de ràbia,
gemega de tristesa. S'ennuega de dolor
Tercer moviment
La música ara
compren. Fins i tot sembla demanar perdó pel dubte
Ell no, encara
odia. I sota els acords del mestre Joaquín Rodrigo, trepitja amb
ràbia l'accelerador del seu BMW.
