S'havia després de les plomes i les pintures. L'ocell que amarava el mar engabiat havia desaparegut en la boira que s'albirava al lluny. Damunt la sorra un esquinçat de plomes, petit, com poruga.
La Júlia no recorda quan li va arribar la fotografia. La Júlia no recorda moltes coses. Ni de la seva vida. La malaltia de mica en mica li va desgranar els records, les presències. Es feia petita, de mica en mica, la Júlia.
A la fotografia es veia una gavina a la sorra, amb les ales obertes, com desitjant el vol. Poca cosa més, una gavina a la sorra, el mar i un horitzó de calitja.
La Júlia cada cop es perdia més en la fotografia. En obrir els ulls, després de dormir, i rere els dies la son es feia més generosa i més buida... En obrir els ulls, la Júlia es ficava dins la fotografia, sense cap necessitat. Vull dir sense la necessitat de cap pregunta. Sense comprendre.
La seva germana ja s'havia acostumat a entrar dins la cambra i veure-la perduda dins la imatge. Els parents, o alguna visita ocasional, es sorprenien i es feien gestos de davallada malaltia.
La senzillesa del paisatge no permetia cap resposta. I això se'ls hi feia impossible.
Ahir, però, la germana de la Júlia va trobar el llit buit en entrar a la cambra. La olor de medicina i malaltia i temps havia pujat fins al sostre i fuetejava la mirada. Els llençols s'havien enlairat per a caure al terra, a trenc del llit.
La germana de la Júlia es diu Maria.
La Maria comenta a tothom, parents i policies i entrevistadors de TV i encuriosits que la fotografia havia canviat.
L'ocell ja no hi era, i la calitja era a tocar de sorra.
Vora les plomes blanques i brutes, hi havia la camisa de dormir de la Júlia.
Tothom mirava la fotografia, la sorra, les plomes, la roba abandonada. Alguns recordaven com era, la fotografia. I tothom hi volia anar enllà de la boira,
Algú va passar el dit per damunt el paper, desprès de treure'l del seu vidre.
No era cap pintura, només una senzilla fotografia, una mica humida.
