Ínfim

Seia davant el record. Una fotografia, unes paraules. O les parpelles tancades com cel amarant un port buit.

Només el pensament de qui mira de lluny estant, com qui llegeix un diari per damunt una espatlla, pot, aquest pensament, acostar-nos a la veritat de la imatge.

Aquest pensament, o potser un poeta. Un vers

Seia davant el record, rere el seu cos, a l'ombra de la vida, el murmuri espera que la mort no sigui això, que la dalla dibuixi arcs enllà de l'oblit.

LA JOIA

Podria començar aquest relat amb allò tant amanit...
...hi havia una vegada.
Doncs això és un conte. I sí, hi ha una princesa. Fins i tot li podria donar el teu nom, això t'agradaria. Però saps, el teu nom és fred quan li posem títols o noblesa. Jo crec que perd vida amb un adjectiu. Perquè si diem princesa Anna, esdevé lívid.

Anna és senzill i tendre, hi ha tan caliu al teu nom. Tan bell de dir.

Anna...

La princesa serà la Princesa! I prou. I no iniciarem el conte amb un estil clàssic, ans amb una imatge. No, no et faré cap dibuix. Començar un relat amb una imatge vol dir descriure-la com si fos una pintura, però obviant detalls. Molts detalls en el meu cas.

Així crec jo que haig de començar.

Així doncs...

...Tanca els ulls.

La Princesa és davant el finestral que dóna al jardí. Un vidre immens envaït pel paisatge llunyà, un badall. Mirall d'orenetes i núvols al vespre, quan el sol fa d'esmicolar-lo amb les darreres llums. I als peus de la Princesa, estimball del finestral, el jardí. I és aquí on pren cura l'esguard de la Princesa, i si vols més precisió, en els dos homes que parlen mentre els seus gestos ressegueixen els contorns de les flors.

Dret està el Joier de Palau.

Ajupit, parlant calm, i això la princesa no ho pot saber, la veu pregona, feta de terra, del jardiner. Però jo si que et puc parlar de la seva veu, que sembla llaurar els mots, posar-ne llavors a les oïdes d'aquell que l'escolta. Hi neix la planta, el tall, fulles que acaronen el dubte, o la tendresa, o una emoció sense nom que viu a les entranyes de les dones, com un llum humit de llàgrima. Això, és clar, la Princesa no ho sap tampoc, ans mai ha parlat amb el jardiner. Però això canviarà d'ençà de la confessió del Joier.

El Joier Imperial és un home gran que viu per als capritxos del metall i la pedra. Els dibuixa a la seva ment mentre camina pels passadissos alts de palau, pel bosc, en tornar a casa. Al jardí imperial.

No ho entens...

Veuràs...

Un dia, el Joier, en anar a palau, i et parlo de quan la Princesa encara era una nina tractada com a porcellana, i l'home molt més jove. Jove arreu, àdhuc enllà del seu cos.
Llavors, aquell dia, quan el cavall del joier passejava entre els xiprers que ombrejaven el camí...

...en aquell temps el xiprer era pau, ombra, llar. Feia bo tornar a casa i veure'l de lluny, marcant la fi del cansament. Va ser després que els homes el tatuaren... .
Ves a saber....

Entre els xiprers va veure el joier un petit cérvol, amb unes petites banyes, novelles, com bonys fets de borrissol. I aquesta imatge es va anar definint al seu cap mentre passava el dia, pels passadissos del vespre i la nit, al somni. I el metall va néixer daurat i recte, enfosquit amb petits forats on l'home hi posa dues pedres transparents, petites, sense forma, com si s'estiguessin deslliurant de l'or. El metall i la pedra, l'inici de la força a la calma. D'aquell cérvol van sorgir dos arracades per a la Princesa, i encara ara en comenten la bellesa d'aquelles joies, com d'altres que donaren fama al Joier. I feina, en una nina cada cop més Princesa, més capritxosa.

Perquè si el Joier tenia prou en fer per a la Princesa un joia a l'any, tot esperant als seus camins la trobada de la pedra i l'or i l'argent i el ferro per a fer-ne un collar, un anell, o un fanal de llum somorta, com de port en la nit, per als vespres de la Princesa. Aquesta, de mica en mica, en créixer, començà a exigir cada cop més al magí del Joier.
Una joia cada tres mesos, cada més, cada setmana, cada cop que li vingués en gana de cridar-lo.

De mica en mica la Princesa anava colgant el seu cos i guarnint la seva cambra amb els metalls. Llums, Maragdes, escarlates Pedres... . Lluentor. Màgia que no sabia veure, i que vessava arreu, fins a avorrir-la. Llavors la Princesa la regalava a compromisos del pare, filles de comtes i ducs que la rodejaven i embolicaven amb perfums i reverències.

A servents!

Esclavines d'or, collars d'aquelles pedres de fosc blau anomenades Llàgrimes de Torrent, ans només es trobaven en un lloc del riu, i només a un costat d'aquest, al bosc, vora l'arbre en forma de dona.

I ho va ser, segons diu la llegenda, dona bella que el riu plora amb llàgrimes blaves, aquestes que el Mestre Joier veu penjant de la jove criada de pell bruna, marxant a saltirons breus de les dependències de la Princesa, carregada de llençols per a netejar. I l'home vell ho veu, com nosaltres. La noia nua, bruna, on la blavor de les Llàgrimes regalima per la seva pell, embolicada en seda. Saps, Anna, la poesia sembla amagar-se, però som nosaltres que tanquem els ulls.

I sense que ho desitgés ningú, començà una lluita sorda entre la Princesa i els seus desitjos. Una lluita que anà menjant els dies, nodrint-se majestuosa, fins avui.

És veritat que potser algú pot pensar que la lluita és entre ella i el joier. Però no pas, estimada, ans amb els seus desitjos. I no pot aconseguir cap joia que la pugui vèncer. Mai en té prou amb la geometria, el joc de la llum, els laberints de les vetes o la barreja dels colors, a estones cridaners, quasi sempre d'una senzillesa natural, però que esclaten en encerclar un dit, acaronar un cabell, besar el coll pàl·lid de la Princesa.
Prou sap el joier que aquesta és la veritable joia. Que l'or o el diamant no són res fins que no s'endinsen al cos de la Princesa, fins que no en formen part, reverenciant la pell de la noia. La Princesa no pot guanyar mai, lluita contra si mateixa, no es sap veure. Fin i tot per a ella, el seu cos és massa amunt de la vida.

Així doncs l'home es veu obligat a cercar nous paisatges. Ara ja no pot esperar que la natura s'escoli tendra, de mica en mica, al seu camí. Ara n'ha de cercar constant l'arquitectura, el gest, la volta de llum, el pols suspès al sol. S'obliga i aquest fet va aprimant i neguitejant al Joier, envellint-lo.
D'entrada va ser dur, anava amb l'esguard perdut als racons i ombres, s'entrebancava arreu, topava amb la gent, començà a ser objecte dels rumors i la bogeria. Fins que un dia, tot el seu cos i el seu esguard, toparen contra un home fet d'argila. I et diré que va ser com qui topa amb el silenci.

El Joier s'havia perdut. Així de clar. Al cap només tenia el darrer encàrrec de la Princesa. Un laberint! T'ho pots creure, aquella noia li havia demanat un laberint, així, amb aquests mots, vull un penjoll que sigui un laberint, que tots aquells que el vegin intentin resseguir-lo, i hi perdin l'esguard. Si hagués estat una diadema, pensava el Joier, o un cos de dona. Que no hi ha prou misteri al cos de la Princesa? Al seu rostre? Però un penjoll al final d'una cadena!

I els pensaments el dugueren al jardí ombrívol que s'amagava rere el palau, com inici del bosc, com inici de quelcom desconegut. Mai havia trepitjat aquests jardins, malgrat eren sota el finestral de la Princesa, i els veia, des de la cambra de la Princesa, en girar la vista per a no veure el seu urc. El seus ulls saltaven damunt aquest jardí i es perdien en la serralada, en l'adéu del vespre sense parar esment a les meravelles del Jardí Imperial.

Ans aquest era el seu nom, massa majestuós per a un jardí oblidat, com el seu jardiner. L'únic. Així com la resta de jardins de Palau, i n'hi ha molts, disposen cadascú de legions de cuidadors, especialistes en flors, escultors, un arquitecte fins i tot, en aquest petit Jardí només hi havia un home per a tot. Però n'hi havia prou.

I allà s'entrebancà el perdut Joier amb un home ajagut i silent que semblava donar caliu a una rosa, vermella fins al límit. El Joier demanà perdó i va voler continuar camí i pensament, però l'home s'alçà, lent, i semblava preguntar amb el rostre amagat. No, no l'amagava rere res, però era com ple d'ombres, fet per amagar-s'hi, i el Joier ho va fer, s'hi amagà, i hi deixà anar tota la seva vida. Una història contada a corre-cuita mentre el calm capvespre donava foscor a racons i finestres. Una història des del principi fins al laberint. I callà.

El jardiner escoltà en silenci. No digué ni un mot. Quan el Joier callava fent-ne una pausa, el jardiner feia unes passes obligant al Joier a moure's, i a continuar la seva historia. Fins el Laberint. Aquí el jardiner parlà.

“Seguiu-me”.

Només això. Res mes. I el Joier anà al darrere ara sí guaitant el jardí. Gaudint-ne. I de mica en mica s'hi acoblava. El respirava. Tornava una calma que semblava oblidada. Era bell caminar damunt la grava del camí, passejant per liles i anuncis de groc tacat, imitacions de papallona. Flors fetes d'argent, aquí el Robí més intens que mai hagi vist. Quanta inspiració en cada pas, projectes que naixien i s'oblidaven en un instant, colgats per un nou descobriment. Fins arribar a una font, rodona, que obligava a vorejar l'aigua per a seguir el camí. Aquí el jardiner s'aturà.

D'entrada el Joier no ho va veure, només sentia l'aigua caure damunt la pedra. Era una font senzilla, com un cove de pedra, amb un sortidor al mig que llençava un feble raig d'aigua, que naixia i moria alhora. El cove es recolzava damunt dues columnes, inclinat, ans una columna era més alta que l'altra. I aquestes columnes estaven lligades al terra per petites flors blaves, d'un blau cel. I aquí es on començà a caminar l'esguard del Joier. Resseguint el tall de les flors, aquest girava i tornava de bell nou a la columna, i no n'hi havia cap camí que dugués d'una columna a l'altra. Però si hom mirava des de la distància, aquell eixam de flors semblaven un, s'ajuntaven, hi havia d'haver talls comuns arreu. Però en acostar-s'hi, en fer-ne el camí prenent qualsevol flor com a inici, l'esguard tornava a aquesta flor de bell nou després de passar per damunt de flors i flors, totes iguals, blaves de cel, vetades de núvol.

A l'endemà la Princesa tenia a les seves mans un collar estrany. La cadena era d'argent, i d'argent el penjoll, ple de nusos. Com s'ho havia fer el Joier per aconseguir que la llum fes sorgir blaus dels nusos, és quelcom que amaga en la seva art. Però tornant al penjoll et diré que al bell mig, sense tocar-se, però a frec l'un de l'altre, hi havia dos petits Robís, d'un vermell malaltís, que t'obligava a fugir-ne per qualsevol dels camins d'argent, i adonar-te que la fi de qualsevol viarany era el mateix vermell. No hi havia sortida enlloc quan hom es ficava dins el laberint del collar. De lluny estant era una meravellosa joia, però si hom volia endinsar-se en el misteri es neguitejava. Havia de fugir-ne ple d'angoixa. Una joia molt estranya. Que despertà una petita llavor de basarda en la Princesa. Feia molt que una joia no li punxava per dins.

Va estar molt de temps callada, la princesa. Fins que demanà al Joier el perquè d'aquesta joia. D'on havia nascut. Aleshores va ser quan la Princesa sentí parlar del jardiner. I el cridà. “Busca'l i porta-m'ho”, li digué al Joier.

I ara els dos homes eren allà baix, parlant. La Princesa els veu. No es fa pas preguntes sobre que diuen. Sap que és la seva ordre que està treballant la conversa. Veu des de la finestra com els dos homes abandonen el jardí. Seu a la seva cadira i espera. En solitud, ha fet fora a tothom.

També fa fora al Joier en entrar per la porta. El jardiner és dret, a un pas de la porta. La Princesa s'aixeca i s'hi acosta. Va intent de neguitejar l'home. Aquest continua dret, amb l'esguard enllà del finestral, calm, amb aquell posat que et fa dir que aquest home no pot perdre mai els nervis. La Princesa li mostra la joia. L'home somriu, una mica només. I savi, no fa cap esforç per a resseguir l'arquitectura de l'argent. La Princesa li pregunta d'on ha tret la idea d'aquesta joia. Aleshores el jardiner es fa sentir per primer cop, amb una veu de fang, modelable, amb una senzillesa antiga explica que ell no va tenir cap idea. Només passejà amb el Joier, d'aquest és l'intent.

L'intent?

Aquesta pregunta navega per la ment de la Princesa desvetllant ecos, creixent en tornaveus, amb ritme de barcarola.

“L'intent?”

A la fi la pregunta ha hagut de fugir-ne i fer el camí de tornada. El jardiner conta, ans parla com si expliqués una llegenda, del passeig fins a la senzilla font amb el seu bressol de fulles blaves.

I saps? Aleshores convida a la Princesa, li vol ensenyar el laberint original. El Jardí, li diu que només així ho podrà entendre, que explicar-li és el mateix que la joia que li penja del coll. Una imitació de quelcom més.... .

Gran?

No pas més gran, més veritat.

Però l'orgull de la Princesa no li deixa passejar en companyia d'un brut jardiner. Encara que sigui aquest Jardiner, amb una presència que pot ferir l'atmosfera caduca de qualsevol Palau. Així doncs, Anna, la Princesa li demana que li porti.

No pas el laberint, ni el jardí sencer. No!

Ans la joia que pugui crear el seu jardí. “Porta'm una joia nascuda al teu jardí, Jardiner. Ensenya'm, si creus que haig d'aprendre”.

Aquestes han estat les seves paraules. I en dir-les se n'adona que no és ben bé el que vol dir. Però calla, de bell nou l'orgull.

I ara Anna arribem a la fi del conte. Una fi feta d'imatges, així com l'inici. Veuràs, ha passat un dia. I veus, la Princesa espera a la seva cambra. Per la finestra fa un no-res que s'alçat l'alba, somorta, ans núvols prims colguen el cel. Un truc a la porta, blanca. Que s'obre sense esperar cap resposta. L'home que entra, prenent la llum, donant angle a les ombres. I aleshores és l'home qui espera. La Princesa es lleva, s'hi acosta, és ja quasi a tocar del pit de l'home. S'atura.

Tot això és com una fotografia que es mou. Tot silent. Tot t'obliga a veure'n a retalls. Primer la llum. Segon la Princesa asseguda. Tercer la porta blanca. Quart l'home. Cinquè les ombres. Sisè la Princesa que es lleva. Setè el jardiner i la Princesa a trenc l'un de l'altre. Vuitè el silenci. Novè la mà de l'home que cerca la de la dona.

I aleshores, Anna, llavors l'home fa lliscar un anell al dit pàl·lid de la Princesa.

Com és?

Sense metall ni pedra. Un prim tall verd i lluent, trenat en sí mateix, duu encastat, no! Suspès com una ànima un gotim de rosada. Argent.

Les llàgrimes de la Princesa s'escolen amb una tendresa que mai ha conegut. La vida ara pot ser entesa. El no-res de vida que duu als dits crida amb immensitat d'oceà, com el vaixell que fuig, com els camins de l'alba. El dia avança, i tot es desfà. Quan la Princesa alça la vista, ja amb la joia trencada, l'home no és.

Així com el somni, Anna, la Princesa s'acosta al finestral. Li batega una emoció novella. S'hi acosta al vidre fins a recolzar-hi el front. No per mirar lluny, ans per estimbar tot el seu cor fins a les llums del Jardí.