CABELL

Prime conte de la Mare

Per a la Dafne, per a l'Iker




Sabeu, Dafne, Iker
hi havia una vegada, molt al nord, quasi a tocar de gel, una illa de nom Silenci. Si feu de vostra mà l'oceà, i alceu una mica el dit petit, així era l'illa Silenci. Quelcom dubtós, un dit de terra sorgint d'una mar calma.

En realitat no tenia nom. Els primers mariners que hi arribaren i aconseguiren marxar li posaren Silenci, ans cap so l'habitava.

Per exemple, no hi havia estimball, cap cingle, ni roques. Només una platja de sorra lleugera, esponjosa, que es deixava amarar pel feble onatge. No, a les costes de l'illa Silenci no se sentia el brogit del mar. I a Silenci, mai bufava cap vent. Ni aquest del Nord que tant saben els mariners i les esperances.

La gent de l'illa no tenia oïdes. Ni orelles, cap orifici als costats del cap. Ans aquesta buidor de so, si els habitants haguessin tingut orelles, els hi entraria, pressionant les parets internes de l'oïda. Aquesta s'esforçaria per a sentir aquesta buidor. Ho enteneu, voldrien escoltar l'absència total de so. Això és impossible, és la llavor de la malaltia, de mica en mica, tot el seu cos aniria a concentrar-se en escoltar, els nervis voldrien sortir i els ompliria el cos de picor. La sang els aniria més ràpid, cercant un mínim zumzeig. I el cor voldria fer sentir els seus batecs , bategant amb força i sense cap ritme. Però no hi ha so possible en aquesta illa. S'haguessin tornat bojos, els habitants de Silenci si haguessin tingut orelles.

De fer, els primers visitants que trobaren aquesta illa, es tornaren bojos en qüestió de dies. La gent de Silenci els observaven estranyats. No ho comprenien. Van caldre científics molt savis, amb anys d'ofici estudiant els misteris, i mes visitants, mariners que arribessin a la illa, per a fi comprendre que tot el mal es trobava a les orelles. Després de moltes observacions, de posar espelmes encesos davant dels llavis dels mariners, a la fi van establir una relació entre el moviment aleatori de la boca d'aquells homes, i les orelles. Van publicar les seves conclusions i a Silenci, durant molt de temps, es varen fer tesis a les universitats sobre aquest primer estudi.

Així doncs, després de treure i publicar les seves notes, els científics més savis de Silenci, les autoritats duaneres i les sanitàries, prengueren la determinació d'establir una llei segons la qual tot nouvingut a l'illa s'hauria de colgar les oïdes amb uns taps homologats pel govern. Tanmateix no servia de gaire això, ans la buidor s'infiltrava de mica en mica pel petits porus, potser ajudats per la pressió o la curiositat de l'aire, i aconseguia a les acaballes de la primera setmana entrar dins el cap i despertar el vertigen, la picor, l'ansia de un soroll. A la fi de la segona setmana la bogeria guanyava la ment del pobre home vingut de fora de Silenci.

El govern va decidir, després de la recomanació dels savis, que l'estada a l'illa dels forasters no podia anar més enllà d'una setmana.

Però us preguntareu perquè volia anar ningú a aquesta illa maleïda. Veureu, a Silenci hi havia tres coses que la feien especial, la falta de so, els fils que oloraven a música, i per als mariners i comerciants, llavors de la planta d'aigua.

Les plantes d'aigua eren unes flors que deixaven anar les seves arrels sota l'aigua. Suraven damunt els llacs alts de la muntanya amb els seus pàmpols oberts com una falda lleugera al bell mig d'un ball. Mentre que per sota els llargs i prims fils que eren les seves arrels, encalçaven els aliments trencant l'aigua i robant-li minerals i oxigen. És una plant molt bella, un calze d'un verd fosc i lluent servava dins seu uns pètals de neu, encerclant una corona d'un vermell encès. Un dels primers viatgers sotmès a les noves lleis, s'endugué una a casa seva, cap al sud, a una petita casa d'un poble coster.

L'home va construir una peanya on hi col·locà un recipient fons i ple d'aigua, i on deixà surar la planta. Tot això ho va fer instal·lar al costat de les escales que menaven a la segona planta. Així quan hom hi pujava, anava deixant la construcció al seu costat i en arribar dalt era sorprès per la bellesa de la planta.

Aquest home tenia una filla, malalta de melangia. Tenia deu anys, però la malaltia la va omplir de tardors aturant-li les altres estacions, i el seu cos era feble, prim, petit, d'una nena de cinc anys. La melangia té això, treu la gana i tot sembla flotar i allunyar-se de nosaltres.

Quin enyor tenia aquest home del riure infantil.

Un matí, el mateix dia que pujaren els falciots del sud, l'home sentí com tremolava l'aire. S'alçà del llit i en mirar per la finestra va veure a la seva filla corrent rere els cadells de la gata. I reia. Reia! I tot semblava novell i curull d'esperances.

Quan preguntaren més tard a la nena quan començà a sentir aquesta joia, ella digué: “just després de beure, pare” assenyalant l'elevada aigua, cau de la flor.

En escampar-se la noticia, i ho va fer molt ràpidament, el comerç de les flors d'aigua prengué volada i de seguida molts armadors enfilaren ses proes cap al nord. I any rere any descobrien una malaltia vençuda per aquesta planta.

Tanmateix Dafne, Iker, jo us volia parlar del fils que oloraven música. Perquè una illa sense sons, té música?.

Hi havia a Silenci uns arbres d'escorça negra i prims que creixien fins a alçaries impossibles. I una vegada havien assolit la mesura del vol, deixaven caure fins a terra una cabellera frondosa, curulla de seda. Perquè aquests cabells, allà els hi diuen fils, tenien el tacte de la seda. I quan hom s'hi acostava, els prenia, els bellugava, o els deixava caure, s'oloraven tonalitats que mai havien existit abans. Com tocar les tecles d'un piano. Una a una, sentim com ens penetra pels narius un cant de bressol. O toquem les tecles esbojarradament, i aconseguim la estridència d'una orquestra.

Aquests arbres només creixien al cantó nord de l'illa, plens de fred. I en un racó de gel hi va pujar un arbre que s'afeblí a mig creixement. La seva cabellera baixava suau, sense la força d'estimbar-se que aconseguien els seus germans gràcies a alçades més poderoses. I sense una negror pregona.

Sabeu aquells ocells que al desembre ens omplen el cel i les oïdes? Aquests ocells foscos feien bo de bellugar aquella petita cabellera, amb una tendresa extrema. Perquè aquells cabells, si els bellugaven fort, la música olorava a terra nafrada, però amb tendresa, fent-los lliscar, aleshores sentireu tot l'escalfor de l'estima dins una abraçada.

Sabeu aquells ocells que al desembre ens omplen la ciutat i els nervis? Un any tornaren i portaren sense voler restes d'aquells cabells de tendresa sota les plomes, enganxades a les potes, o al rebuf del seu cridar.

Quan marxaren, petits cabells restaren amagats a façanes, teulades, carrers...arreu. Però ningú els veia, i si algú en trobava algú, ho escombrava, o el deixava sense preguntar-se d'on havia sortit. No aconseguien olorar-li el so, la tendresa.

Sabeu, la vostra iaia Maria, quan era prenyada de la vostra mare, quan ja els ocells havien marxat una i dos i tres vegades. I havien abandonat tanta música arreu sense que ningú se n'adonés, la vostra iaia Maria, sense saber com, quan arribà a casa després de fer volar els carrers sota els seus peus, duia a les mans un d'aquells cabells de música.

Va seure, la vostra iaia, i amb la mà al ventre parlà a la vostra mare sense necessitat de cap veu.

Veieu doncs, Dafne, Iker, la màgia.

Si us acosteu a la mare, i amb tendresa...Sí, suaument li acaroneu el cabell, acosteu els nassos, sentireu la música de la seva abraçada plena d'estima.

Vet aquí un gat.....ara dormiu, somnieu.