Tres-cents

Hi ha la mar. Íntima.

No pas la mar de les fotografies. Ni la mar feixuga i quotidiana de la feina i el vi, tacada de ports i malastrugances. Ni tan sols una mar constant, immensa, guanyadora de llunes, ignorant de platges i cingles.

Una mar delimitada i precisa. Bella i calma. 

Suposo que tanmateix tindrà nits tempestuoses de lluita contra el rocam. Nits d'absència, angoixes de pluges i vents. De solitud.

Però no pas quan jo hi sóc. Hi arribo. Una mar calma com una besada tendra. Tres-centes passes des del cotxe fins l'estimball. Un no-res. És cert que a vegades l'última passa és més curta, o més llarga. Però en arribar-hi dic en veu alta: tres-cents, i la mar em somriu, com si m'esperés. M'espera.

M'espera. La mort. Guarnida de sal i sons buits de mar. M'espera. Port natural, escullera fosca. M'espera. Rere albades violàcies tatuant la seva pell novella, pell amb que vestírem sa nuesa, nostra por.

Port. Hi ha la mar, cala natural d'aquest port. On partires, els meus ulls encara veuen el teu vol. Urna de sal, imitació de la mar, anhel de mare. Les teves cendres, ja sal, naveguen fins al nord. Quants cops vas parlar d'aquell nord. La teva ànima fila el camí del gel. Només són tres-centes passes.

És tant íntima aquesta petita mar, aquest inici de viatge. Buit de tot bagatge, sense memòries. Em desitja, des de sa puresa sent el seu desig. Ha de ser bell morir al teu port. Quin emmirallament d'anhels!

Aturo el cotxe en la solitud d'aquesta tardor. Baixo i m'hi recolzo un instant. Sent la besada, la sentor dels llavis. Només tres-centes passes....